Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El dramatisme a llarga distància: tercer any pandèmic

Renunciar a expectatives a mitjà termini ens ha enrobustit. I aleshores ve el mirar enrere i comprovar que ja fa dos anys de tot això

1
Es llegeix en minuts
El dramatisme a llarga distància: tercer any pandèmic

Quique García/EFE

Llegeixo: 'Comença el tercer any de la pandèmia'. És cert i alhora descoratjador i alhora fa venir vertigen. Des d’aquell març del 20 hem sobreviscut perquè ens hem marcat límits reduïts, perquè hem tingut perspectives mínimes, perquè hem desballestat moltes de les escenografies de futur. Si aleshores se’ns hagués dit que la pandèmia s’estendria durant dos anys i que el 2022 no veuríem encara la famosa llum al final de lúgubre túnel, molts haurien claudicat. No estem preparats per al dramatisme a llarga distància. Necessitàvem (i necessitem) fites properes, un final anunciat, encara que sigui de to menor, la immediatesa de l’anar superant obstacles sense conèixer el recorregut sencer de la gimcana. Un dels sinistres personatges de ‘Succession’ assegut a la taula d’un bar, diu a un altre personatge: “No et poden enxampar si no tens esperances; el que és bo és eradicar-les”. No dic que hàgim de ser tan nihilistes (Déu me’n guard de transmetre un missatge tan obscur), però el fet de renunciar a expectatives a mitjà termini ens ha enrobustit. I aleshores ve el mirar enrere i comprovar que ja fa dos anys de tot això. I percebem el pas del temps i és aleshores quan venen les nàusees i el mareig.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Temes:

Coronavirus