Sentència pel cas Sant Boi: una altra justícia és possible

Vull deixar clar per endavant que no m’interessa aquí centrar l’anàlisi en el càstig que s’aplica als agressors a partir de la sentència sinó com es decideix. Que els missatges socials de rebuig de la violència sexual estiguin majoritàriament centrats en quines són o haurien de ser les condemnes i que estiguin qüestionant molt poc quines són les estructures socials que possibiliten que es produeixin aquestes violències sexuals no fa més que construir la següent narrativa: la violència sexual està ‘encapsulada’ en uns determinats ‘subjectes’ que cal penalitzar per donar exemple apartant-los, perquè són una excepció. Mentre només penalitzem els culpables individuals no ens hem de plantejar res més. Aquest relat invisibilitza la majoria de violències sexuals quotidianes. Ara bé, és evident que els delictes s’han de perseguir i més encara amb aquest nivell de gravetat. Per això és tan important evidenciar quin paper hi té el sistema judicial. Sobretot, com aplica les lleis. Per tant, el missatge que els jutges comencin a defugir la lògica de culpar la víctima de l’agressió rebuda i puguin empatitzar i llegir correctament els contextos de les situacions de violència sexual que estan jutjant és infinitament més transformador que la pena que finalment rebin els agressors.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

És en aquest punt que resulta rellevant la sentència per l’agressió múltiple de Sant Boi; pel paradigma diferent que s’ha tingut en compte per a la seva anàlisi. No hauria de ser notícia, però desgraciadament ho és. Sense intenció de fer una anàlisi jurídica, però sí amb vocació didàctica, apunto a continuació alguns dels aspectes que la fan diferent d’altres sentències que hem llegit en els últims temps.

Per començar, la sentència –com dèiem– dona total credibilitat al relat de la noia. Aquesta no és una qüestió ideològica; d’una banda, perquè sabem que passar per un procés judicial on seràs exposada i –massa sovint– posada en dubte és una decisió conscient, fruit de la necessitat de rebre un reconeixement i una reparació per poder sobreposar-se a una situació dolorosa i, d’altra banda, perquè també sabem que donar credibilitat a la persona agredida passa per conèixer i entendre que els discursos d’una persona que ha viscut una situació com aquesta sovint poden ser inconnexos, poden presentar buits o fins i tot contradiccions fruit de la situació traumàtica, però això no els invalida. Un altre element molt rellevant en la desculpabilització de la víctima és que el seu eventual consum d’alcohol o drogues previ a l’agressió no ha tingut un paper en la sentència; no l’ha col·locat en un lloc diferent per cap d’aquests aspectes que, sovint, planen en les decisions judicials: consumir no resta credibilitat al que ha viscut, ni ens parla d’un perfil determinat d’accessibilitat sexual i ni tan sols és necessari suggerir que el consum fos involuntari. És a dir, les dones, legítimament, podem decidir consumir substàncies o no, però aquest fet no canvia el dret de viure sense estar constantment amb l’alerta de no ser agredides. Quan no consumim substàncies ha de ser perquè així ho volem; no com a estratègia de protecció. No podem ser responsables dels drets que d’altres vulnerin. En tercer i últim lloc, la violència i intimidació es consideren provades per dues qüestions: la diferència numèrica i per haver sigut traslladada pels perpetradors a un descampat, amb la impossibilitat de demanar ajuda. També aquí s’analitzen els elements del context per entendre les múltiples maneres d’intimidar i no estrictament la resistència oferta per la víctima. Sembla que comença a entendre’s: sovint la por en un context així és de la mort. Davant la por de la mort, la resistència no és la reacció natural de l’ésser humà. Deixem de fer judicis morals sobre quant ha de resistir-se una dona per entendre que «ha preservat el seu honor sexual». A veure si aquesta sentència és per fi l’inici d’un nou camí humanitzador de la justícia.