Testimoni Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Will Smith i la violència de gènere
Ja que Nacions Unides ha donat un altre toc a Espanya per desprotegir els menors, no deixo de pensar què passaria si tots parlessin
Will Smith
Hi ha una notícia de fa setmanes que ha passat de puntetes entre tanta actualitat. O potser és perquè no interessa reflexionar sobre el motiu de fons. L’actor Will Smith ha confessat que tota la seva vida va quedar marcada per ser víctima de violència de gènere en la seva infància. Perquè els fills sempre són víctimes quan passa. Explica que, quan ell tenia nou anys, el seu pare va donar un cop de puny a la templa a la seva mare amb tanta força que ella es va desplomar i va sagnar. Quatre anys després, la mare se’n va anar de casa i Will fins i tot va pensar en el suïcidi. Aquella imatge del cop, reconeixia, «ha definit el que soc ara, més que qualsevol altre moment de la meva vida». En aquests últims anys, cuidant el seu pare i amb tanta ira acumulada per aquell dolor, va pensar venjar-se i fer-li mal, però al final va desistir. Diu que, des d’aleshores, cada pas en la seva carrera i els seus premis eren una manera de demanar perdó a la mare per «la meva inacció d’aquell dia».
Vaig llegir les seves paraules i vaig pensar en els avui ho pateixen. En els que defensen les seves mares i són conscients del que viuen. En els que, manipulats pels seus pares maltractadors, ataquen les seves mares. O en els que es bloquegen. Tots tres són la cara d’una mateixa moneda: una violència que els sobrepassa. Però sobretot, ja que Nacions Unides ha donat un altre toc a Espanya per desprotegir els menors, no deixo de pensar què passaria si tots parlessin. Aquests a qui el sistema no protegeix, amb sentències que els separen de les seves mares dient que estan «boges». Tant de bo aquests menors tinguin, en el futur, la mateixa oportunitat de parlar que Will Smith. Els fills de Juana Rivas, d’Irune Costumero, de Sara BB., i tants altres casos que no sabem. Que expliquin com se’ls ha tractat. I no per venjança, sinó com a aprenentatge per no repetir els mateixos errors. El que no sé és si la societat estarà preparada per escoltar com un menor ha pogut suportar i sobreviure a tanta violència. I si els qui no els van protegir seran capaços, alguna vegada, de mirar-los a la cara per demanar perdó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
