Política monetària Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La Fed i el BCE mouen fitxa
Al reduir els estímuls i mantenir els tipus baixos, Lagarde es manté prudent davant una feble recuperació i una inflació que durarà més del previst
Tard o d’hora la política d’estímuls monetaris per l’excepcionalitat de la pandèmia havia d’arribar a la seva fi. Se sabia que no era una cosa indefinida, i les dades de creixement econòmic apuntaven que tocava una retirada. Sobre el guió, resulten coherents les decisions de la Reserva Federal (Fed) i del Banc Central Europeu (BCE) de començar a reduir els seus respectius programes de compres de deute a partir de l’any que ve. A partir d’aquí, comencen els matisos. Perquè ni el panorama està tan clar ni les estratègies de les institucions nord-americana i europea són iguals. Mentre que la Fed aposta perquè l’economia dels EUA serà prou robusta com perquè no siguin necessaris més estímuls monetaris a partir del març, el BCE no les té totes i es guarda un as a la màniga i, tot i que retirarà la compra de deute excepcional per la covid, manté i augmenta el programa de compra de deutes que estava ja en marxa des del 2014. L’objectiu és continuar tenint flexibilitat perquè els estats europeus no tinguin problemes per finançar-se als mercats (i continuïn endeutant-se a preus més barats). Ja hi ha indicadors que mostren un debilitament en el creixement del PIB de les grans economies. Quina de les dues estratègies, la de la Fed o la del BCE, acabi sent més encertada dependrà en bona mesura de com evolucioni la inflació, actualment en nivells preocupants. I aquí hi ha el veritable dilema: si l’IPC es manté per sobre de l’objectiu del 2% per molt més temps (està en el 4,9% a la zona euro), el lògic seria que els bancs centrals apugessin els tipus d’interès per rebaixar els preus, però l’efecte que podrien tenir uns tipus alts en unes economies que no estiguessin del tot greixades podria ser molt perjudicial. El BCE, de moment, els manté en nivells històricament baixos, i la seva directora gerent, Christine Lagarde, va manifestar aquest dijous la seva voluntat de continuar així, però caldrà veure com influeix en futures reunions del consell de govern el fet que la Fed ja hagi anunciat que apujarà els tipus en la segona meitat del 2022.
Tot es redueix a dues grans incògnites: si la inflació és transitòria (i per tant, no s’ha d’actuar) i com la nova variant òmicron (o qualsevol que pugui venir després) afectarà l’economia. Tot i que al principi el discurs dominant era que l’energia era la que empenyia a l’alça l’IPC, i que no es traslladaria a la resta de sectors, ara ja s’ha vist que els preus alts, no només energètics, ens acompanyaran més temps del previst. Tot i així, el BCE manté la seva confiança que s’acabaran moderant. La Fed no esperarà que això passi i actuarà abans. La contradicció entre els dos moviments dona compte de la incertesa actual.
Uns tipus d’interès alts ajuden a rebaixar la inflació, però també encareixen els crèdits, com les hipoteques, i desincentiven el consum. Si això passés en un moment en què l’òmicron obligués a adoptar noves restriccions i a reduir l’activitat, seria difícil quantificar les pèrdues que suposaria per a negocis ja colpejats per la crisi. La recuperació econòmica estaria seriosament compromesa. I seria també difícil complir amb uns Pressupostos com els d’Espanya per al 2022 sense augmentar encara més el dèficit públic, cosa que seria contraproduent. Lagarde arrisca al no apujar els tipus per contenir la inflació, però és més prudent que el seu homòleg americà davant els embats d’una pandèmia que ni de bon tros ha acabat.
Tipus d'interès Reserva Federal Banc Central Europeu Editorials El Periódico Estats Units IPC Unió Europea Christine Lagarde
