Les evidències de l’emèrit

Hi ha corrupcions que aguanten una investigació judicial encara que destrueixin un estat d’opinió. Passa amb l’emèrit, li passa al Partit Popular, a Mariano Rajoy, en concret, li va passar a Jordi Pujol i família, i així podem allunyar-nos de l’actualitat fins a arribar a Filesa.

Des d’un punt de vista comunicatiu és pitjor l’evidència que la constatació d’una corruptela. L’opinió pública és molt donada a sentenciar amb facilitat. A més, aquesta rapidesa es converteix en meteòrica quan el protagonisme afecta l’altre. A aquells que es troben en posicions oposades.

Per a un republicà, el desvergonyiment del monarca pare i la seva marxa del país són proves molt evidents que la Casa Reial ocultava una manera d’actuar il·lícita. Clar que per a un monàrquic les accions sospitoses de Joan Carles I poden posar en dubte la seva actuació personal, però no la monarquia espanyola, ben representada en aquests moments per Felip VI.

No obstant, per a un independentista de nou encuny, les crítiques al Rei demostren que l’Estat espanyol s’enfonsa i que la solució és marxar, tot i que hagi oblidat que quan era nacionalista, tot i que el va sorprendre el suposat llegat de Jordi Pujol i tot l’entramat familiar, no va posar en dubte mai la solidesa d’una Generalitat nacionalista i controlada pels diferents poders fàctics del país.

Notícies relacionades

El fiscal suís arxiva la causa sobre el rei Joan Carles però el deixa en evidència

Illa, malgrat Sánchez

Deixar en evidència, sempre se’n deixa l’altre. No el propi. I a Espanya és difícil trobar un procés d’expulsió d’una estructura per corrupció. Els populars ho demostren des de fa temps amb l’operació Kitchen.

En el cas de Joan Carles I es produeix, citant Ekaizer, «una evidència» i un descoratjament. Els monàrquics sempre van pensar que el rei emèrit no tenia res perquè tot era de l’Estat. I, ves per on, era milionari.