L’escola de Canet i la convivència

Davant situacions que poden desembocar, per interessos espuris, per ocultes intencions polítiques, en un greu deteriorament de la convivència, hem de tenir present tant el procés històric viscut fins ara com les circumstàncies reals en les quals es troba el sistema educatiu a Catalunya. Convé recordar que el procés de normalització lingüística a favor del català s’inicia en la Transició i culmina en un sistema d’immersió aprovat per un consens majoritari, que procurava donar impuls a la llengua pròpia del país sens detriment del castellà, amb l’objectiu que, a l’acabar l’etapa d’educació obligatòria, els alumnes tinguessin una plena competència en les dues llengües. Aquest procés, viscut amb normalitat al llarg dels anys, es va truncar arran de la sentència contra l’Estatut, en un recurs interposat pel PP amb la seva campanya en contra, emesa pel Tribunal Constitucional el 2010, que considerava el castellà també com a llengua vehicular a l’escola, sense especificar un percentatge que, posteriorment, amb les sentències, els recursos i les resolucions de diferents tribunals, s’ha establert de manera global en el 25%, aplicable a tots els centres catalans.  

D’aquella pols venen aquests fangs. Sense menyscabar el dret individual de les famílies i tenint com a premissa que la convivència és el valor més important i que han de dedicar-se tots els esforços institucionals, el cert és que només s’han donat, en aquests últims deu anys, 80 reclamacions, en un context general d’àmplia acceptació de la legislació lingüística catalana. Han intervingut, en aquest procés, forces polítiques que han utilitzat la llengua vehicular com a camp de batalla i s’han donat, també, ingerències del poder judicial, sense cap tipus de consideracions pedagògiques.  

I arribem al cas de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar. El TSJC adopta mesures cautelars en les quals s’ordena al centre la impartició del 25% de les classes en castellà i, a partir d’aquí, s’entra en una dinàmica de confrontació les úniques víctimes de la qual són els alumnes, les seves famílies i el context escolar en el qual es mouen. No és acceptable que la justícia faci recaure el pes de la llei sobre un centre en concret i sobre els seus responsables, i més després que el Suprem desestimés al novembre el recurs de cassació de la Generalitat. Aquest és un problema que s’ha de solucionar en àmbit general del sistema, amb les mesures oportunes que estableixi l’administració educativa. Altrament, passa el que està succeint en Canet, un episodi en el qual s’ha de combatre qualsevol tipus d’amenaça o coacció, per petita que sigui, i en què ha de resplendir la voluntat de convivència en pau, sense exageracions ni maniobres polítiques desmesurades. Més encara, quan estem parlant de menors. La llei ha de garantir el coneixement de les dues llengües a partir d’un projecte pedagògic que asseguri que això és possible en el context real de cada centre, tenint en compte que tot això passa per un paper central de la llengua catalana sense que això signifiqui un arraconament de l’altra llengua oficial del territori. El paper de les administracions i dels actors polítics no és el d’enverinar la situació sinó el de facilitar el procés educatiu civilitzat a partir de consensos i sense haver d’entrar en una casuística concreta, que només pot proporcionar un malestar que no és real ni global en la societat catalana.