Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Contra l’exclusió

A ‘Els àngels no tenen fills’ es planteja si nois i noies amb discapacitats poden ser pares i mares. Però el que de veritat exigeixen és que les seves «vides tolerades» siguin «vides celebrades»

1
Es llegeix en minuts
Contra l’exclusió

Quan Claudia Cedó va estrenar al TNC la seva obra ‘Mare de sucre’, un muntatge en el qual intervenien persones amb discapacitats (o amb unes altres capacitats, per ser precisos), l’amic Sorribes escrivia que no es tractava d’un teatre «inclusiu», sinó d’un «teatre gran, sense etiquetes». Deia que «dalt de l'escena la divisió social entre 'nosaltres' i 'ells' no existeix» i reclamava que els Escenaris Especials, l’invent de Cedó per fer parlar (i per fer que nosaltres escoltem) les persones vulnerables tornés aviat amb una altra joia. Ha tornat. Dos dels intèrprets de ‘Mare de sucre’ i una actriu que els acompanya han estrenat a la sala La Planeta un treball exhaustiu de documentació literal en forma d’espectacle. Es diu ‘Els àngels no tenen fills’ i planteja la problemàtica de si aquests nois i noies poden ser pares i mares. De fet, però, aquesta és l’excusa: el que de debò exigeixen («no hi hauria vulnerables si no hi hagués qui els volgués vulnerar») és que les seves "vides tolerades" siguin "vides celebrades". Feia temps que no m’emocionava així en un teatre. No pas perquè hi veiés persones diferents, sinó perquè érem uns iguals. És urgent i necessari que algú programi aquesta joia a Barcelona.