La lliçó de Florentino

Això d’ara ens ho hem guanyat a pols. El Barça es va aferrar a glòries vespertines, a un sentimentalisme que ningú amb seny es permetria en la gestió de la seva empresa. El sagnant és que no hi ha directiva que respongui per la clamorosa gestió econòmica que s’ha concretat no només en el malbaratament de milions en fitxatges inexplicables. També en la desfeta esportiva, després d’haver conquerit el món amb un futbol que embadalia propis i estranys.

La descarnada decadència ha emergit un any rere l’altre a la Champions. Cada cop pitjor, amb perible solució de continuïtat. Luis Enrique, amb el seu al·lucinant triplet la temporada 2014-15, va canviar el destí de Bartomeu i li va donar la presidència quan pocs mesos enrere hagués sigut impensable. Va ser, sens dubte, el cant del cigne d’un projecte que ja donava símptomes d’esllanguir-se.

Notícies relacionades

Parlem de seguretat, però amb rigor

22 milions d’ocupats

Allò de Liverpool –i ja anàvem tard– hauria sigut mereixedor de creu i ratlla. Però no s’hi van atrevir. Cal aprendre a saber esprendre’s. I en això el Barça, agafat a un sentimentalisme tan tendre com nociu, va demostrar una capacitat innata per immolar-se. I seguim allà mateix. Si Messi no decideix tocar el dos, ens l’empassem a l’estil Puskas quarantí.

Laporta, que és pragmàtic com a dirigent de club, hauria de prendre nota de la tasca del seu íntim Florentino Pérez. El president blanc és un as dels negocis. I aplica la seva metodologia sense contemplacions al futbol. Els encara recents casos de Cristiano Ronaldo i Sergio Ramos en donen bona fe (i compte). Així obren els que assumeixen el comandament. L’altre, és un queda bé que, lluny de cap compromís, ens ha portat, de cap, al que hi ha, que potser ni dona per estar en la pròxima edició de la Champions.