L’aniversari de la Constitució

M’hauran de perdonar, però per a mi la data assenyalada té un record emocionant, perquè jo estava llavors als Estats Units com a ‘visiting scholar’ a la Universitat de Harvard. Allà havia conegut mesos abans Juan Marichal i la seva dona Solita Salinas, filla de Pedro Salinas, amb els quals em reunia freqüentment. I van ser ells els que van tenir la iniciativa que fes una conferència sobre la Constitució nova, en la redacció de la qual jo havia intervingut en certa manera, col·laborant amb idees i crítiques, durant gran part del procés constituent. Com era lògic vaig acceptar el seu suggeriment i vaig preparar amb deteniment les paraules que pronunciaria. També va contribuir amb la seva ajuda per organitzar l’acte el cònsol d’Espanya a Boston, Fernando Perpiñá-Robert.

Eren les cinc de la tarda quan vaig acudir, amb els Marichal, a la sala de la universitat on s’havia de celebrar l’acte. Per descomptat, s’havia anunciat a molts estudiants i professors espanyols residents en l’àmbit regional en què vivíem el que estàvem preparant per al dia 6, però esperàvem que vinguessin sobretot els que residien a l’estat de Massachusetts. Vam quedar curts en la nostra projecció, ja que van venir prop de 400 persones procedents no només de l’Estat en què estàvem, sinó igualment d’altres estats més o menys llunyans. He de dir que la meva primera conferència sobre la Constitució, que seguirien a Espanya moltes d’altres, va ser la que més em va emocionar, a mi i als oients. Estàvem acostumats, els espanyols, quan sortíem a l’estranger, que moltes vegades ens tractessin com a membres d’un país que havia suportat gairebé quatre dècades una dictadura carrinclona i antidemocràtica i ara ja seríem un règim democràtic.

Certament, l’important no era només que la política espanyola s’emmarqués en els límits que enquadrava el marc constitucional, sinó que el que era decisiu era que els espanyols que residien, per exemple, als Estats Units, de forma conjuntural o definitiva, eren conscients que havíem entrat, després d’una sorprenent Transició, al club de les democràcies estables al món, és a dir, ja érem com la majoria dels països, en aquells moments, de l’Europa occidental i dels Estats Units i el Canadà. Per descomptat, ja hem aconseguit superar el pervers rècord de la nostra història del constitucionalisme, en què la Constitució del 1876, també anomenada ‘canovista’, ja que va ser Cánovas del Castillo qui la va patrocinar, va estar ortopèdicament vigent 47 anys, cosa que la converteix en la Constitució de més durada. Ara bé, aquesta durada, que va acabar amb el cop d’Estat del general Primo de Rivera, fomentat pel rei Alfons XIII, és una avaluació fictícia, perquè no era una norma democràtica, ja que la sobirania la compartien el Rei amb les Corts i no estaven assegurats els drets fonamentals.

Quant a la Constitució actual, com he dit, avui compleix 43 anys, amb els defectes que se li vulguin atribuir, però és una norma que està complint una cosa que, des del punt de vista constitucional, podríem anomenar surrealista. En primer lloc, perquè el Govern de coalició que es va veure obligat a formar Pedro Sánchez el va fer amb Podem, un partit en què abunden comunistes, cosa que és sorprenent en l’àmbit europeu, ja que uns quants estan en el Govern. I, d’altra banda, la majoria que el recolza al Congrés dels Diputats és una barreja de partits nacionalistes i separatistes que és el mateix que tenir un equip de futbol format per ciclistes, basquetbolistes i els restants de qualsevol altre esport, preparats per jugar la Copa d’Europa. La qüestió que es planteja és la següent: o acaben fent el ridícul i se’n van anant com el distingit Pablo Iglesias o es produeix un miracle i guanyen la Copa d’Europa.

Qui podria respondre a aquesta interrogació seria sens dubte Pedro Sánchez, que es troba fent equilibris a la corda fluixa. De moment, aquesta combinació de separatistes, nacionalistes i els que siguin han de saber dues coses. La primera que, com he dit, els espanyols no volen tornar a suportar una altra dictadura, tot i que sigui populista o d’esquerres. I la segona, que avui Espanya forma part de l’Europa prefederal, per això deixar aquesta formació de països que disfruten el màxim nivell de vida seria un suïcidi que cap ciutadà espanyol estaria disposat a suportar. Dit d’una altra manera, per posar-ne un exemple significatiu: Catalunya no serà independent, entre altres raons, perquè Espanya ja no és independent, sinó que forma part d’una confederació europea, una mica peculiar. Però si volen saber-ne més de les conseqüències d’intentar marxar de l’arsenal europeu, només cal que vagin a la Gran Bretanya i hi facin un tomb, per veure la cara de felicitat que tenen la majoria de súbdits d’Isabel II.

En definitiva, tots els que estan mirant d’acabar amb el «règim del 78» haurien de pensar que el millor per a tots els espanyols, siguin de la ideologia que siguin, és continuar amb aquesta Constitució, que sens dubte s’hauria de reformar en un cert nombre d’articles. Indubtablement, existeix un nombre determinat de preceptes que no es compleixen o que estan desfasats i caldria canviar-los. Però això s’haurà de fer entre tots, tot i que el consens no sigui general. La Constitució dels Estats Units és la primera escrita que es va aprovar al món i, no obstant, continua vigent perquè l’han anat adaptant a través de les esmenes que s’han afegit al text original.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Això és el que no ha passat a Espanya, perquè excepte dues reformes exigides per la nostra pertinença a la comunitat europea, no s’ha tocat per a res malgrat que caldria posar-la al dia. Com és sabut, dels procediments de reforma que van adoptar els constituents, un, regulat a l’article 167, és utilitzable per canviar una part de la Constitució, mentre que el que contempla l’article 168 és gairebé impossible d’aplicar quan la reforma es refereixi al títol preliminar, al capítol, secció primera del títol I o al títol II. Concretament es va adoptar aquest procediment tan dur per defensar la monarquia dels crítics, però si cau la monarquia a Espanya no serà a través de la reforma de la Constitució, sinó després d’un període revolucionari que no sabem on ens conduiria i si es podria celebrar.

Fora d’això, he de confessar la meva satisfacció, quan fa tres anys se celebrava el 40è aniversari de la nostra Constitució, al rebre la invitació que em van fer els espanyols residents a l’estat de Massachusets perquè tornés a fer una altra conferència semblant a la que vam organitzar el 1978. La necessitat d’entendre els altres és el que ens fa més humans. Tot i que no sé si encara queden espanyols allà després de quatre dècades, però tot i que fos únicament un, el record de la meva conferència, que és encara viu, m’omple d’orgull.