Tots coneixem els Beatles

De la mateixa manera que no suportem veure plorar algú que estimem, ens fascina descobrir com està trist fins i tot qui és capaç d’aconseguir que nosaltres no ho estiguem. Que qui ens dona direcció se senti perdut. Que qui posseeix la fórmula de la tornada de l’eufòria es baralli amb la prosa pansida, el badall rutinari i el soroll molest de la vida.

Acaba d’estrenar-se el documental ‘Get back’, on Peter Jackson ha aconseguit editar vuit hores de tot això. El gener de 1969 els Beatles es van deixar gravar durant 56 hores, mentre preparaven contra rellotge les cançons per a una eventual tornada als escenaris.

Passa amb els Beatles que cada un dels seus anys, com els dels gossos, val per uns quants. En aquell moment, només n’han passat tres des que encara posaven radiants, els vestits i els somriures sincronitzats. Però allà cada un porta un jersei d’un color diferent i també són diversos els seus motius per estar tristos i cansats.

Nosaltres estem convidats a tot l’embolic del procés de composició de les cançons i de descomposició d’una amistat. I patim per cada un d’ells perquè ens han fet feliços en moltes ocasions. Ho va escriure el també experimental Thomas Pynchon: quan canten «she loves you, yeah», aquest ‘tu’ és mig món conegut.

Ens interessa el que veiem, malgrat les estones mortes i els badalls, perquè sabem que per crear una cosa valuosa (una cançó, una novel·la, una amistat) ens hem d’avorrir i perquè finalment en sortiran cançons genials (ho explicava l’altre dia Máximo Pradera: aquesta pel·lícula és com aquests vídeos en ‘time lapse’, que comprimeixen en uns segons el pas de l’hivern a la primavera). Però sobretot perquè, llunyans i pròxims, creiem que els coneixem a ells.

Tots ens n’hem sentit un i hem sigut un altre. Rebusca en la teva memòria, els tens a prop. Paul és el geni artesà i constant, el líder no tan a desgrat seu que considera que s’ha de lluitar per estar junts perquè així es podrà repetir el que una vegada va passar. Ringo, la constant riallera, el refugi comodí fora de perill de la complicació, pagaria rondes perquè seguíssim junts però més per estar junts que pel que poguéssim fer. George és el més tímid i el més jove, el que potser en el seu moment era blanc de burles i que ha crescut, però la resta no ho admeten i ni tan sols ell ho fa, així que s’embolica en un passivoagressiu ponxo de misteri. John és el carismàtic, el geni diletant amb butlla de sarcasme, el que considera que només té talent qui és capaç de malgastar-lo, el que arriba sempre tard a la festa (o, aquí, a l’assaig) perquè sap que no hi ha festa sense ell.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Sobreviuen perquè es burlen d’ells mateixos i del que fan, perquè es poden prendre a broma el que és seriós per descobrir si això tan seriós (una cançó bonica, una amistat d’anys) val la pena, perquè es poden posar a tocar les versions dels grups que van descobrir junts, perquè es poden, fins i tot, dir el que senten.

Tots som, també, Mal Evans, el ‘road manager’ dels Beatles. En un moment donat, el deixen tocar el martell com un graciós arranjament d’una cançó. Fa cara de nen estrenant un mecano el dia de Reis. És allà, amb els seus amics, tot i que ells no el considerin tan així. És allà amb els Beatles, com nosaltres. No vol que això acabi mai. Se sent content d’estar viu.