El finançament autonòmic

Vuit comunitats autònomes de l’Espanya despoblada s’han reunit a Santiago de Compostel·la per aprovar un document amb els criteris que defensen sobre el finançament autonòmic, el model del qual està caducat des del 2014 sense que ni el Govern de Mariano Rajoy ni el de Pedro Sánchez n’hagin abordat la reforma, tot i que ara comença a obrir-se el debat sobre la nova fórmula. 

Les autonomies reunides a Santiago ho han fet per sobre d’adscripcions polítiques, ja que cinc d’aquestes (Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura, la Rioja i Astúries) estan governades pels socialistes, dues pel PP (Galícia i Castella i Lleó) i Cantàbria per una formació regionalista. El que uneix aquestes comunitats és la demografia en crisi i la dispersió davant autonomies més poblades i amb nuclis urbans més importants, com el País Valencià, Andalusia o Múrcia, que formen un front oposat que reivindica la prioritat del criteri de la població per al model de finançament. Balears és més a prop d’aquesta posició, mentre que Madrid no es decanta i Catalunya exigeix que els acords de finançament siguin bilaterals, una cosa ja descartada per la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero.

El plantejament principal del fòrum de Santiago exigeix que es tingui en compte el cost real dels serveis públics per distribuir recursos entre els territoris i no només el volum de població. En aquest cost real volen introduir criteris com l’envelliment de la població i la dispersió poblacional. El primer incrementaria en el seu cas la despesa de la sanitat (per un percentatge més gran de la població amb malalties cròniques) i el segon, l’educació (transport escolar, per exemple). 

És raonable plantejar que la definició dels costos reals de garantir solidàriament que les prestacions que satisfan els drets bàsics de tots els ciutadans siguin equivalents sigui el criteri central a l’hora de definir un finançament autonòmic. Com també ho és que els criteris esgrimits en aquesta trobada no són els únics que considerar. Altres comunitats tenen necessitats específiques que cobrir (des del manteniment d’infraestructures necessàries per mantenir la seva aportació a la creació de riquesa a la reconversió verda de grans centres urbans o la integració de col·lectius nouvinguts), assumeixen competències que en altres autonomies corren a compte de l’Estat (com presons o seguretat ciutadana) i els seus ciutadans suporten un cost més gran de la vida. Al costat del criteri de solidaritat, el de l’ordinalitat perquè una comunitat autònoma no perdi posicions en el rànquing de la renda pel fet d’aportar fons a la caixa de solidaritat és clau també per no llastar la competitivitat de tot el país.

Tot i que asseguren que no volen fer un front contra el Govern central o contra altres comunitats autònomes –sobren, doncs, els comentaris que no poden finançar-se ambaixades o policies autonòmiques–, és evident la discrepància existent entre els reunits a Santiago i les autonomies infrafinançades de l’eix mediterrani. Mentre els governs autònoms defensen lògicament les necessitats dels seus territoris abans que la disciplina de partit, dels grans partits nacionals i del Govern central s’haurien d’esperar propostes viables i integradores d’interessos diversos. El Govern central, que vol basar el nou model en l’anomenada «població ajustada», no pot tardar a concretar molt més com fer-lo realitat.