Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’optimisme impertèrrit dels mínims acords de Glasgow

1
Es llegeix en minuts
L’optimisme impertèrrit dels mínims acords de Glasgow

REUTERS / DYLAN MARTÍNEZ

He seguit amb interès moltes cimeres sobre el clima i aviso que seria capaç de fer una conferència divulgativa en un centre cívic. Hi parlaria de l’escalfament global i de l’objectiu dels 1’5 graus, i dels combustibles fòssils i de les tensions geopolítiques entre països en vies de desenvolupament i països rics, entre estats d’economies emergents i vells continents que ja han contaminat prou. Fins i tot seria capaç de participar en una tertúlia. ¿Per què? Perquè sempre és el mateix i, al final, ja t’ho saps. Sempre és l’última oportunitat que té el planeta, i sempre comença la cimera amb un discurs emotiu i engrescador, i sempre acaba a altes hores de la matinada (o després d’una pròrroga, com a la COP26) amb quatre paperets malgirbats i escrits a corre cuita per afegir a la resolució final, com si fos una assemblea d’escoltes.

Notícies relacionades

I malgrat el fracàs i la sensació que ja no hi ha res a fer, que morirem tots escaldats o fregits, sempre hi ha algú que manté l’optimisme. Sol ser un tècnic a sou que demana als mitjans que “no redueixin el significatiu progrés aconseguit”. I que s’han de fer més coses, però que “no tot és bla, bla, bla”. I surts de Glasglow pensant que sí, que tot és bla i bla i bla.