Final de la cimera
Glasgow segella un acord que no està a l’altura de les seves promeses contra la crisi climàtica
La Cimera del Clima (COP26) tanca amb el compromís dels països per dissenyar polítiques climàtiques més ambicioses de cara a l’any que ve
Les negociacions tanquen sense un acord clar sobre com finançar les pèrdues i danys del sud global
Glasgow va prometre ser el principi del final de la crisi climàtica. Un punt d’inflexió. Una trobada que, a diferència de les seves predecessores, de veritat aconseguiria forjar un pacte global i just per protegir la humanitat de les catàstrofes climàtiques. Però després de dues setmanes d’intens debat i unes negociacions que s’han estès molt més enllà del ‘deadline’ oficial, la Cimera del Clima (COP26) acaba amb la promesa unànime dels governs que l’any que ve presentaran polítiques climàtiques més ambicioses però amb una decebedora rebaixa sobre el compromís global per reduir els combustibles fòssils. Sobre el paper, la conclusió del debat es pot llegir com un mig èxit o un mig fracàs, en funció de com es miri. Però de cara a una societat cada cop més conscienciada i una comunitat científica que alerta de la necessitat de prendre accions urgents, serà complicat argumentar que Glasgow ha anat bé. El veredicte no ha estat a l’altura de les expectatives.
En el balanç més optimista d’aquesta cimera destaca, per exemple, l’inesperat acord de cooperació entre els Estats Units i la Xina, que a partir d’ara prometen treballar junts per reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle abans que s’acabi aquesta dècada, o la promesa de l’Índia d’arribar a zero emissions el 2070. També promet l’ampli ventall de pactes globals, tancats al marge de les negociacions oficials, per posar fre als vehicles contaminants o la desforestació. Molts també veuen amb bons ulls que, per primera vegada en un document d’aquesta mena, els països acceptin incloure una menció explícita a la urgència del moment, a la necessitat de limitar l’augment de la temperatura a 1,5 graus i a l’objectiu de retallar les emissions globals un 45% abans del 2030 i arribar a zero net cap a mitjans de segle.
En el tancament final de les negociacions, la menció sobre l’inici del final dels combustibles fòssils ha sigut matisada, un cop més, pels principals consumidors de carbó, petroli i gas del globus. El text s’ha canviat a última hora a petició de l’Índia, que ha demanat pactar una reducció (i no una eliminació) del carbó. Diversos delegats han expressat la seva «més profunda preocupació» per aquesta modificació. També s’ha mostrat un gran disgust pel fet que les converses no s’han traduït en cap pla, mesura o calendari específic per abordar la qüestió. Sobretot vista la diferència abismal entre el que necessitem fer i el que estem fent per frenar l’avanç d’aquesta crisi.
En termes generals, els grans acords de Glasgow no parlen de què es farà a partir d’ara mateix, sinó que ajornen l’aterratge de les promeses climàtiques uns quants anys més. Després d’un encès debat de més de dues setmanes, el text final d’aquesta Cimera del Clima finalitza amb la promesa, per escrit, que els grans pactes globals sobre la crisi climàtica es tancaran en els pròxims anys. Segons reflecteix l’acord publicat aquest dissabte, un dia després del final oficial de les negociacions, els països hauran de presentar en la Cimera del Clima de Sharm al-Sheikh de l’any que ve els nous plans per reduir el nivell d’emissions. També s’ajorna fins aleshores el veredicte definitiu sobre què passa amb els mercats del carboni. Així mateix, el pacte final convoca els líders mundials a reunir-se el 2023 per avaluar les polítiques climàtiques de cara al 2030.
Parlar de solucions davant la crisi climàtica en termes de futur és sinònim de fracàs en un món on els extrems climàtics ja fan estralls i amenacen amb un futur encara més devastador. Preocupa, d’una banda, veure com els pactes globals es posposen una vegada i una altra. Igual que va passar a Madrid i a moltes, massa, cimeres anteriors, en què després de setmanes de debat només es va acordar continuar debatent en els anys següents.
La gran decepció amb el sud global
En aquestes setmanes, a la taula de debat de Glasgow s’ha parlat, i molt, de com la crisi climàtica és fruit de les emissions desproporcionades que durant dècades han produït els països rics i que ara estan causant estralls al sud global. Per això mateix, a més de plantejar mesures per frenar l’avanç del problema, un dels principals objectius d’aquesta cimera era fixar els mecanismes per pal·liar l’impacte d’aquesta crisi a les zones més vulnerables del planeta. Aquesta promesa també s’ha quedat en res després de la publicació d’un pacte on no s’especifica cap mecanisme per compensar les «pèrdues i danys» del sud global. Només s’esmenta la gravetat de problema i la necessitat de donar ajuda, però s’ajorna la creació d’un full de ruta en la cimera de l’any que ve.
Gran part de les promeses de finançament per ajudar els països en vies de desenvolupament queden ajornades uns anys més. Glasgow recull el compromís dels països rics de recaptar 100.000 milions de dòlars anuals per al sud global a partir del 2025, una cosa que es van comprometre a fer fa més d’una dècada. També recull el compromís que, per aquest any, els països desenvolupats doblaran la seva aportació al fons d’adaptació per al sud global. Aquestes promeses a llarg termini han sigut rebudes amb un gran disgust per uns països que, ara com ara, ja estan patint les devastadores conseqüències del desastre ecològic i que encara no saben si aguantaran davant una crisi cada cop més extrema.
Després de dues esgotadores setmanes d’estira-i-arronsa en les negociacions, tot apunta que Glasgow serà recordada per ajornar, un cop més, l’embranzida dels pactes globals contra la crisi climàtica. Però si d’alguna cosa sí que podrà presumir aquesta cimera és d’un pas endavant que, potser, podria canviar les normes del joc. Segons recull l’acord de Glasgow, a partir d’ara hi haurà un nou programa liderat per les Nacions Unides encarregat de monitoritzar el desplegament de les polítiques climàtiques. Aquest comitè presentarà informes anuals sobre quant contamina cada país. Així que, a partir de l’any que ve, almenys sabrem qui compleix i qui fa trampa.
