¿Què voldrà la CUP?

I això passa malgrat que el Govern –per seduir-los– ja ha retirat les partides sobre un important complex turístic a Tarragona i els Jocs Olímpics d’hivern del 2030. El cert és que els pressupostos del conseller d’Economia, Jaume Giró, són raonables i presenten un fort augment de la despesa, gràcies en gran part als fons europeus que curiosament no estarien disponibles sense el pressupost espanyol que JxCat vol tombar. Però el decisiu és que sense pressupostos la sortida de la crisi del coronavirus –ja difícil– es complicaria encara més.

El Govern de la Generalitat i els seus 65 diputats queden pendents del tic-tac del rellotge fins que el cap de setmana es tornin a reunir uns quants centenars de militants de la CUP. Per això el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va suspendre ahir tota la seva agenda per analitzar d’urgència la situació amb les cúpules d’ERC i JxCat. ¿Com satisfer la CUP?

Sembla una mica grotesc. Els pressupostos del país pendents de la decisió de 435 militants d’un partit assembleari, al que està bé tenir en compte, però que no aspira a governar sinó a destruir el sistema. No obstant, la desproporcionada influència de la CUP no pot sorprendre. No és la primera vegada que passa.

El 2015, Artur Mas va convocar les famoses «eleccions plebiscitàries» sobre la independència i va quedar lluny del 50% dels vots i amb 62 escons, a set de la majoria absoluta. Però en comptes d’admetre que el plebiscit no havia sortit va proclamar la seva victòria perquè, ajuntant els 10 diputats de la CUP, tenia el 48% dels vots i majoria absoluta. Però el pecat comporta la penitència i la CUP va acabar sentenciant –després d’una assemblea en la qual hi va haver un curiós empati a 1.515 vots (bastants més que ara)– enviar Artur Mas a «la paperera de la història». I el líder ‘business friendly’ es va deixar tallar el cap pels antiburgesos.

El setembre del 2016 Puigdemont no va aconseguir aprovar els pressupostos pel vot contrari de la CUP. Però per recuperar-los va presentar una moció de confiança en la qual es va comprometre que, en la legalitat o la il·legalitat, convocaria un referèndum d’autodeterminació el setembre del 2017. Aquell referèndum no es va deure només a la CUP perquè l’ofuscament i la baralla entre exconvergentes i republicans va tenir potser un paper més gran. Però va acabar com va acabar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Des de l’inici del procés moltes decisions dels governs catalans han estat condicionades per una coalició que en les eleccions de febrer va tenir el 7% dels vots i nou escons (sobre 135). I ara aquesta coalició obeirà 462 assembleistes. No sembla una manera europea de dirigir un país. I menys quan hi ha dos partits més (PSC i comuns, amb 39 escons), disposats a negociar.

Afirmar cinc anys després, després del molt que ha plogut, que només el pacte entre independentistes, tot i que es repel·leixin sobre gairebé tot, és digne i vàlid, és no acceptar la pluralitat de Catalunya, un país de ciutadans lliures i iguals. Creguin el que creguin i votin com votin.