Editorial | El ‘no’ però ‘sí’ de la CUP

Una consulta en la qual han votat 462 persones després d’un cap de setmana de reunions en què van participar 509 persones ha decidit que la CUP presenti una moció a la totalitat dels pressupostos del Govern de la Generalitat al qual els antisistema van donar el seu suport mitjançant un acord d’investidura. Tractant-se de la CUP, no sorprèn que el mandat que les bases han transmès a la direcció sigui més complex que un binari sí o no. Malgrat la decisió de presentar l’esmena a la totalitat, la militància cupaire vol continuar negociant els pressupostos fins a l’últim dia. La votació, segons va explicar la diputada Eulàlia Reguant, és en realitat un toc d’atenció al Govern de coalició entre ERC i Junts per Catalunya, al qual acusa de presentar uns pressupostos «continuistes», de perpetuar la «sociovergència», de «normalitzar la relació amb el PSOE» i de no treballar per «generar les condicions per a l’autodeterminació». Segons el parer de Reguant, el Govern és responsable fins i tot de la poca participació en la consulta entre la militància sobre els pressupostos.

No hauria de sorprendre ningú l’actitud de la CUP, tant el discurs crític com el dogmatisme. És legítim, a més, aquesta ambigüitat del no però sí: des del famós empat a 1.515, la CUP ha demostrat saber utilitzar les seves cartes i esprémer al màxim el marge de maniobra dels seus diputats, essencials per a l’existència d’un bloc independentista majoritari. Si algú ha sabut utilitzar els últims anys a Catalunya la tàctica del peix al cove pujolista fins al final, cobrant-se un president de la Generalitat i radicalitzant el bloc independentista pel camí, aquesta ha sigut la CUP. Cap sorpresa, doncs, en la decisió dels 462 votants.

 El que a hores d’ara sí que sorprèn és que un Govern al qual li sobren socis amb qui aprovar els pressupostos s’entesti a deixar en mans d’un grup antisistema d’extrema esquerra l’esdevenir del país. Fa ja massa temps que l’independentisme ha permès que la CUP sigui actor clau de la governabilitat a Catalunya. Sense la seva influència no s’entén la competició de radicalització que va portar a l’1 d’octubre del 2017, i els seus diputats són claus per perpetuar la política de blocs a partir de l’eix nacionalista. De fet, la CUP es resisteix a recolzar els pressupostos per motius que incumbeixen aparentment els comptes presentats pel conseller d’Economia i Finances, Jaume Giró, però els motius principals són d’una altra índole: el percentatge de compliment de l’acord d’investidura amb Pere Aragonès i, en general, tot el referent a l’envit de les altres institucions catalanes amb les altres institucions de l’Estat. La «desafecció» cupaire amb el Govern, per utilitzar paraules de Reguant, va més enllà, doncs, dels comptes i, per tant, no és fàcil de salvar amb una negociació purament pressupostària.

El cas, com ja hem dit en altres editorials, és que aquests pressupostos són molt importants per a Catalunya, ja que han de contribuir a la recuperació de l’economia catalana perjudicada per la pandèmia i sota els efectes de la incertesa política que ha patit Catalunya en els últims anys. Amb tant en joc, és legítim que la CUP exigeixi i que el Govern vulgui esgotar les possibilitats d’acord amb els seus socis d’investidura. Però mantenir la suposada unitat del bloc independentista no ha de passar per davant de les necessitats del país. I menys quan el Govern té alternatives als antisistema.