L’adveniment de les taronges

Potser tot es limita a una qüestió de tolerància al fred. O pot ser que la memòria enredi la qüestió. Si el novembre et va tractar bé altres vegades, etcètera. O pot ser que sigui una cosa més existencial, el resultat de la nostra conformitat o no amb l’existència, amb el pas del temps, amb l’irremeiable girar del món. Alguns s’horroritzen només de pressentir la proximitat del Nadal. ¿O és qüestió de rituals? Treure la roba d’abric dels armaris, guardar la de platja, rostir castanyes en una xemeneia, passejar sota els arbres incendiats de color. Potser el novembre sigui també una qüestió de paisatge. Les roses de tardor són tan famoses que fins i tot han merescut composicions poètiques i textos dramàtics. Les del meu pati sembla que aprofiten l’última oportunitat de lluir-se abans de la nuesa hivernal. M’encanten aquests missatges que m’envien les plantes. Intento mantenir-me atenta, per si em diuen una cosa que no esperava saber.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I després hi ha les taronges. El novembre també és el mes en què espero l’adveniment de les taronges. Les compro des de fa anys a una família de València, els Serra, que van tenir el bon ull de muntar el seu negoci de cítrics per internet. Em mantenen informada dels inicis de la recol·lecció i de la varietat que correspon a cada moment. Les més primerenques són les Navelines, que deuen estar ja per caure. Aquest any l’espera se m’està fent llarga. Els Serra, l’empresa familiar dels quals es diu, amb molt bon criteri, ‘La millor taronja’, me les envien tan acabades de recollir que les fruites arriben ufanes, lluint fulles verdes i terses i fent olor de glòria. No s’imaginen quina alegria quan arriben les caixes, quan les obrim, quan les distribuïm en diferents recipients perquè estiguin airejades. I l’alegria es multiplica per molt quan provem el primer suc de la temporada de les taronges «de veritat». Les nostres taronges no venen de l’altre extrem del món, no porten no se sap quant temps en una cambra frigorífica, han madurat a l’arbre on van néixer. Els joves de la casa no en volen d’altres.

M’agrada saber quan neixen les taronges, m’agrada conèixer els ritmes del món, m’agrada formar-ne part. M’encanta imaginar que cada taronja és una cosa semblant a un resum de l’estiu que ha quedat enrere. Crec que tot això és per a mi el novembre, també. Asseure’m en algun lloc que m’agradi i menjar-me a grills una taronja dolça i sucosa pensant en el que va passar i el que està per venir. És com menjar-se a grills la vida. I els asseguro que aquest novembre el valoro més, molt més que mai.