Reescriure la història de Catalunya (i Espanya)

Feliçment, Catalunya no viu en l’univers d’Orwell. No obstant, no s’atura l’intent de torçar la realitat per adaptar-la als propòsits del relat que ha dominat la vida política catalana en l’última dècada. La celebració del 50è aniversari de l’Assemblea de Catalunya presidida per la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha sigut l’últim exemple, d’aquesta temptació orwel·liana. Davant un auditori desnodrit i el quadro que Tàpies va dedicar a l’Assemblea, Borràs va establir un paral·lelisme entre els temps polítics de 1971 i els d’avui que constitueix tota una declaració de principis. Com si l’òrgan unitari de l’oposició antifranquista hagués tingut la seva raó de ser en el conflicte amb Espanya i no en la lluita contra la dictadura. Amb aquest plantejament, l’exclusió de destacats protagonistes de l’Assemblea i el menysteniment del PSUC, el seu principal impulsor, Borràs va procedir a aquesta reescriptura de la història que pretén justificar l’independentisme més rupturista. 

La temptació de revisar la història, alterant el perfil d’alguns dels seus protagonistes perquè serveixin a determinats propòsits polítics, resulta irresistible. Passa sistemàticament a Catalunya, amb la figura de Lluís Companys monopolitzada per l’independentisme, furtant la veritat històrica que ell no era independentista, per molt que declarés l’estat català en les circumstàncies eixelebrades del 6 d’octubre. N’hi ha prou d’oblidar que, fins i tot llavors, Companys va proclamar l’Estat català «de la República Federal espanyola». La deformació de Companys passa també per deixar de banda determinats episodis de la seva biografia com el que va protagonitzar al Madrid assetjat per les tropes de Franco, quan va cridar «¡madrilenys, Catalunya us estima!». Una cosa semblant ha passat recentment, en ocasió de la commemoració del 70è aniversari del cèlebre discurs de Pau Casals a l’Assemblea de les Nacions Unides. Tot i que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va fer honor de la veritat al glossar la seva figura, no va faltar qui va intentar convertir el famós «I’m a Catalan» del mestre en un crit contra Espanya, una cosa que mai va estar en la ment d’un home que sempre es va definir com a catalanista.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

«Qui controla el passat controla el futur: qui controla el present controla el passat», va dir Orwell a la seva novel·la. D’això es tracta, de determinar el futur reescrivint el passat. 

En una democràcia com l’espanyola, aquesta manipulació s’exerceix de manera més subliminar, a base de silencis, insinuacions, estructures semàntiques. Pablo Casado en té prou d’enredar la veritat i presentar la Guerra Civil com un conflicte entre els que volien democràcia sense llei i els que apostaven per la llei sense democràcia. I Quim Torra en va tenir prou de presentar el 1714 com una guerra entre catalans i espanyols, quan dirigia el centre cultural instal·lat al Born. Que la caiguda de Barcelona el 1714 fos, fonamentalment, un conflicte entre monarquies europees era el de menys. Una cosa semblant passa amb els intents de recordar l’altra caiguda de la ciutat, el 1939, com el resultat de l’aversió d’Espanya. En comptes d’aprendre d’una Guerra Civil que també va dividir i devastar Catalunya. Com deia Orwell, l’important és que el passat, reescrit, serveixi per controlar el futur.