Tribunal Constitucional Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Un pacte desvirtuat

Ho vulguin o no, els partits del Govern s’han convertit en còmplices del xantatge del PP, que ha imposat un candidat gens idoni per al Tribunal Constitucional

3
Es llegeix en minuts
Un pacte desvirtuat

DAVID CASTRO

Estava tot tan pactat i programat que ni tan sols es va haver d’esperar al debat per votar la renovació del Tribunal Constitucional (TC). Els diputats ho van fer telemàticament des de dimecres a la nit fins a la una del migdia de dijous, una votació en teoria secreta però que va deixar de ser-ho per als socialistes perquè el PSOE va decidir que les paperetes havien de ser conegudes pel grup parlamentari per evitar desercions. Tot i així, el diputat Odón Elorza va anunciar que no hi havia votat pel polèmic aspirant proposat pel PP, Enrique Arnaldo. A Unides Podem (UP) almenys un altre diputat també va trencar la disciplina de vot. En total, hi va haver, en el cas d’Arnaldo, 11 desercions de 249 votants.

Des que es va conèixer la proposta d’Arnaldo s’han publicat nombroses informacions, moltes d’aquestes a ELPERIÓDICODE ESPAÑA, que el situen com un candidat gens idoni per formar part del TC, entre aquestes que ha compatibilitzat la seva feina com a lletrat de les Corts i l’advocacia en un despatx privat, i que la seva empresa –Estudios Jurídicos y Procesales, SL– va portar a terme 562 serveis professionals entre el 2002 i el 2009 per a desenes d’administracions públiques, la majoria en mans del PP, que li van adjudicar treballs per prop d’un milió d’euros. Arnaldo va tenir relacions i negocis amb l’expresident balear Jaume Matas, condemnat per corrupció, i amb l’expresident madrileny Ignacio González, empresonat per corrupció, i el seu nom apareix en els casos ‘Palma Arena’ i ‘Lezo’. A més, va ocultar en el seu currículum enviat al Congrés que almenys fins al 2020 continuava figurant com a administrador solidari d’aquesta empresa.

No és estrany, doncs, concloure que el Govern, el PSOE i UP han hagut d’empassar-se un gripau amb aquest nomenament. No obstant, els dos partits del Govern de coalició han aplicat una espècie de teoria del mal menor perquè el rebuig d’Arnaldo podia haver bloquejat de nou la renovació de tres institucions (TC, Tribunal de Comptes i Defensor del Poble) a causa del xantatge del PP. El Govern i els partits favorables al pacte consideren que el rebuig hauria pogut provocar, així mateix, el bloqueig definitiu del Consell General del Poder Judicial, sobre el qual torna a haver negociacions.

Ho vulguin o no, aquests partits són com a mínim còmplices del PP, responsable últim de la proposta d’un candidat tan discutible i plantejar-lo com una caixa o faixa entre l’elecció o el bloqueig. Aquí no es tracta de valorar la sensibilitat ideològica d’un o un altre candidat de què òbviament es pot discrepar i deixar-li el recolzament corresponent, sinó de constatar que els partits perverteixen l’esperit de la norma constitucional que exigeix majories qualificades en l’elecció dels membres de determinats organismes que han de respondre a la representació parlamentària però no partidista. Aquesta perversa aplicació de la Constitució converteix les majories en simples quotes en lloc de forçar el consens partint de candidats que, des de sensibilitats diverses, tinguin la qualificació necessària però també una empremta institucional de què manca Arnaldo, com han mancat en altres ocasions candidats avalats per altres partits, també el PSOE. És cert que el bloqueig és una especialitat del PP, però sotmetre’s una vegada i una altra a aquesta mena de xantatge no contribueix a recuperar el prestigi necessari, de les institucions sinó tot el contrari. Apel·lar al pragmatisme no és altra cosa que una mostra d’aquest cinisme que allunya els ciutadans de la política.