Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡‘Arde Madrid’!
És obligada una alternativa a l’actual conglomerat de Govern, per a la qual cosa resultaria inexcusable que els presidents del Partit Popular i de la Comunitat de Madrid establissin un pacte de ferro, per resistir les pressions d’altres poders
És el títol d’una sèrie (8 capítols) de televisió; amb l’esperó de transportar-nos a l’Espanya catxonda i ardent de què disfrutava la ‘dolce vita’ madrilenya, en plena dictadura franquista; que li va com a anell al dit al deliri desencadenat per una conjunció de gelosia, inseguretats i objeccions, patologia que s’ha apoderat dels que començaven a aixecar el cap.
60 anys després, ja sense Ava Gardner, l’animal més bonic del món, ‘Arde Madrid’, ara circumspecta i emprenyada.
………….
La ja llunyana convenció transhumant del principal partit de l’oposició va començar amb un lema teològic ‘Hi creiem’ i va acabar imposant-se l’agnosticisme («inaccessible a l’enteniment humà»), tancant en fals al no trobar remei a conflictes latents sense resoldre: lideratge per guanyar, aliances per governar.
Sense programa de mà, l’objectiu polític del conclave: posar en relleu la unitat de la formació entorn del seu màxim dirigent, va resultar una cerimònia abillada amb 97 discursos ‘de nevera’, i no van trigar a arribar les discrepàncies que ha anat canviant en un triangle amb tres protagonistes: el líder de la formació, l’aspirant emergent, el guardià del magatzem i els actors de repartiment. ¿Quines són les virtuts i quins els defectes de cadascun d’ells? ¿Què impedeix no sumar?
………….
Envoltada d’un núvol de fotògrafs i col·leccionistes de ‘selfies’, la irrupció en carn mortal de la viatgera absent, la més aplaudida i victorejada dels que van aparèixer pel conventicle valencià, donava a entendre que es tractava d’algú que està per sobre del seu partit. Primera objecció per a una formació bonapartista: acaparar el monopoli de la glòria.
Mentre algun mitjà local es divertia –és més perillosa que una xocolata crua– a costa de l’‘star’ esplendent que més insults ha rebut des dels terrats hostils; allà on l’exotisme polític no té encaix convenien a reconèixer la proesa a les urnes de «la nova musa de la dreta espanyola, bèstia negra del Govern central i descobriment polític espanyol de l’any» (‘Le Figaro’).
Vigílies d’inseguretat i angoixa de tramoistes, esforçats a aclarir la intenció última de la ‘tournée’ americana, desxifrar l’abast de les seves aspiracions reals i evitar un espòiler com el de Bruce Willis a ‘El sexto sentido’. Segona objecció: un altre vers solt, i en van...
La col·lisió per culpa del lideratge s’aviva quan s’endevina que les esperances de l’aspirant estan posades més en els errors que pugui cometre el contrincant que en la seva capacitat de canviar l’alè del país, al resignar-se a una posició secundària: ser l’«alternativa possible». Tercera objecció: els guanyadors no sempre fan presoners.
Deia Winston Churchill que, en política, compta més l’actitud que l’aptitud.
El vell amic i ara antagonista, l’aptitud del qual demostra aprestant la millor oratòria que se sent al Congrés, no acaba de conformar-se amb una condescendència que sembla haver servit de ben poc: «Tinc clar on és el meu lloc. El meu lloc és Madrid. Madrid és Espanya». Però alguna cosa va deixar en l’aire: ¿Espanya és Madrid?
Interferències i orgulls equivocats han prostituït el conflicte i la desconfiança ha rebrotat en forma d’incendi i això pot explicar que una no renunciï a les seves aspiracions orgàniques i l’altre no doni el seu braç a tòrcer.
………….
La certesa aritmètica s’assenta en les possibilitats de formar Govern que pogués tenir la dreta, en el cas de ser la formació més votada. El dilema arrenca d’aquella moció de censura al Govern, quan el líder popular va emprendre el divorci a estribord, clamant: «Fins aquí hem arribat», recordant al promotor de la proposta que la «dreteta covarda» li havia donat feina durant 15 anys.
Aquell discurs no va convèncer els que no rebutgen –com a soci– la dreta radical, per tal d’aconseguir una majoria parlamentària. Una entesa amb el ‘coco’ obligat per mobilitzar socialistes, comunistes i independentistes, exigeix acords imprescindibles sense abandonar la moderació, per preservar la convivència democràtica i la construcció d’acords d’Estat.
………….
Notícies relacionadesÉs obligada una alternativa a l’actual conglomerat de Govern, per a la qual cosa resultaria inexcusable que els presidents del Partit Popular i de la Comunitat de Madrid, prenent com a referència els tiquets del sistema electoral americà, establissin un pacte de ferro, per resistir les pressions i escomeses dels poders –incloent-hi els altres partits– desitjosos de configurar la realitat als seus interessos. Tot seguit, emprendre les negociacions necessàries per sumar al pacte opcions frontereres.
No resultarà fàcil aclarir les paradoxes del doble conflicte: lideratge i aritmètica, perquè, com deia el lúcid Juergen Donges: «Defensar el seny és avui una heroïcitat».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
