Un embús que dura 25 anys

Aquest dimecres, un miler d’empresaris acudiran a Ifema, a Madrid, per exigir una cosa que és de sentit comú: la culminació del corredor ferroviari que ha d’unir les capitals mediterrànies amb Europa des d’Algesires. Una infraestructura que acumula dècades de retard i que si ja era incomprensible fa 25 anys, la lluita contra l’emergència climàtica la converteix en inajornable per a la transició verda a què s’ha compromès Espanya amb la UE.

Fa més de 70 anys, el Banc Mundial i el Club de Roma van aconsellar a les autoritats franquistes la construcció d’una infraestructura de transport que corregués paral·lela a la costa del Mediterrani. Van veure la potencialitat d’aquest corredor industrial, agrícola i turístic. La recepta per sortir de l’autarquia era senzilla: generar una via ràpida per la qual entressin turistes i sortissin mercaderies. La resposta de la dictadura va ser fer una autopista de pagament. És a dir, es va optar per una carretera finançada pel capital privat. El resultat ha sigut espectacular. Des de l’horta murciana fins a les indústries de la conurbació de Barcelona, aquest corredor ha sigut durant dècades motor econòmic d’Espanya, tant pel que es refereix a l’exportació (calçat, joguines, ceràmica, mobles, etc.) com al turisme, tots dos imprescindibles per equilibrar una balança de pagaments cada vegada més descompensada per la compra de combustibles. Durant aquest temps, aquest pulmó econòmic ha tingut prou força per ser competitiu, pagar la infraestructura que utilitzava i fer una contribució neta a la comptabilitat nacional. Mentrestant, l’Estat ha utilitzat els recursos públics per reequilibrar el creixement econòmic desviant els fons estructurals europeus dels anys 80 i 90 a construir carreteres gratuïtes, primer, i línies d’alta velocitat per a passatgers, després, en altres zones econòmicament més desfavorides. Amb la mirada en el mapa d’Espanya del segle passat podia tenir tot el sentit com a política de transferència de rendes entre territoris. No es tracta, doncs, de jutjar el passat amb els ulls del present. Sinó de mirar al futur.

L’Espanya del segle XXI ha d’afrontar el repte de la transició digital i de l’energètica. I en els dos casos, el corredor ferroviari del Mediterrani és una urgència que no pot esperar. Les empreses d’aquesta zona han de connectar-se amb Europa de manera competitiva i sostenible i això passa per una aposta ferma pel transport ferroviari, especialment de mercaderies, però també de viatgers. La reducció de la circulació de vehicles és imprescindible per complir les reduccions d’emissions, però també per guanyar competitivitat i connectivitat en temps de globalització.

Fa dècades que l’Associació Valenciana d’Empresaris lidera aquesta reivindicació que ha sustentat en dades, estudis i propostes raonades i raonables. La seva representativitat hauria de ser suficient per sensibilitzar les autoritats, però també els tècnics, de l’Estat. No es tracta d’una rebequeria autonòmica ni del regateig territorial d’un grup parlamentari en els Pressupostos. Es tracta d’un assumpte d’Estat, de quin tipus d’Espanya volem construir. Reequilibrar el territori és un principi recollit a la Constitució, però també ho és garantir el progrés i la creació de riquesa, imprescindible per repartir-la després. No estem davant cap greuge sinó davant un acte de justícia tal com la va definir Aristòtil: tractar diferent els diferents.