El català, dins i fora de classe

Els indicadors sobre l’ús del català acumulen lectures preocupants en els últims anys, tot i que la interpretació d’aquestes dades no sigui unívoca. No indiquen, en principi, que el col·lectiu de catalans que tenen el català com a llengua d’identificació, familiar o d’ús principal sigui quin sigui el seu origen, disminueixi demogràficament, hagi desistit del grau de compromís amb la llengua que ha permès la seva supervivència en circumstàncies gens propícies o, sobretot, que hagin deixat de transmetre-la a les següents generacions, cosa que abocaria la llengua catalana al perill d’extinció que molts donen per inexorable sense una resposta vigorosa. En el descens de les xifres afegides de catalanoparlants en termes d’identificació, ús o coneixement influeix en primer lloc el contingent de persones arribades a Catalunya en les últimes dècades, que podrien estar sumant-se a la comunitat lingüística de catalanoparlants més lentament, si no de com ho que van fer anteriors onades migratòries, almenys sí per sota de les expectatives.

Era l’escola l’instrument en el qual es confiava per aconseguir aquest procés d’incorporació lingüística, i la segona generació, nascuda i escolaritzada aquí, la que l’havia de protagonitzar, en una escola amb el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i a través de la convivència i en contacte amb els companys que sí que la tenen com a llengua habitual. Una socialització en la qual, no obstant –i aquest és el segon factor objectivament negatiu per a la vitalitat futura de la llengua catalana–, la llengua pont tendeix a ser cada vegada més el castellà. Explicar el perquè d’aquestes expectatives frustrades no té un diagnòstic simple, com no ho són tampoc les respostes que s’hagin de donar. L’ínfima presència del català al món digital i audiovisual és una d’aquestes raons, i la menor confiança que sigui un instrument necessari i requerit professionalment. Però no podem tancar els ulls a la possibilitat que aquesta menor afecció sigui també un símptoma d’unes reduïdes expectatives d’integració i promoció, d’un sistema educatiu massa segregador socialment i de la incomoditat davant l’associació entre llengua i una determinada opció política. 

Els departaments d’Educació i Cultura han assenyalat que es registra un descens notable de l’ús del català en la relació entre els escolars, i en la dels docents amb aquests. Tot i que potser sigui més un símptoma que una causa, en aquest context se sumen les crides a revisar un model anomenat d’immersió però que fa temps que va deixar de respondre a aquest concepte (que per si sol desmenteix les campanyes que mai han desistit sobre un inexistent arraconament del castellà a Catalunya). És necessari un replantejament, com ja va advertir al seu dia el conseller Josep Bargalló a l’exposar un model d’escola multilingüe que va despertar les ires de l’independentisme més inflexible. Qualsevol nou abordatge que es faci de les pràctiques lingüístiques a les aules ha de partir de la necessitat de garantir el ple coneixement del català i el castellà. I per a això donar el protagonisme que cada llengua requereixi a cada escola, sense altres criteris que el pedagògic: i vista la realitat lingüística del país, continua sent necessari que el català sigui la llengua de referència a l’escola. Cosa que no pot implicar cap tipus de dubte sobre la llibertat d’ús de la llengua per la qual opti cadascú, en les seves relacions personals, també a l’escola. Que el català sigui la llengua en què es juga, es parla amb els amics i que és present tant al carrer com a les aules depèn de saber generar uns sentiments d’adhesió i compromís que requereixen més empatia de la que mostren alguns plantejaments.