Octubre ja no ‘indepe’

Hi ha cansament a la banqueta i a les grades. Els raonaments s’esgoten perquè tots van estar forjats en la imaginació d’uns quants que van mobilitzar uns molts.

Queden els obsessionats, i coherents és clar, com Jordi Cuixart, que acaba de publicar els seus apunts a la presó buscant un impuls «per tornar a fer-ho» i els decididament despenjats, estil Carme Forcadell, de la qual s’acaba de publicar un pseudo avenç d’una entrevista que va concedir a Pilar Urbano fa dos anys per a un dels seus llibres i que ha avançat ‘El Español’, i de moment no desmentida.

I és que som davant el final. El nacionalisme català va acabar quan, convocades les eleccions del 2012, CiU va baixar en escons. Tot i que part de la culpa la tingués un Rajoy més pendent de l’economia del país, Artur Mas va descobrir que la idea nacional de Catalunya ja no era suficient per mantenir la màquina convergent.

Ara aquella dreta catalana es reinventa, però amb llasts i sense la il·lusió que la va convertir en majoritària: fer país. Aquesta idea ja està construïda, moltes vegades mal construïda, i sense possibilitats de col·locar i recaptar a gust com abans.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els nous temps són confusos. D’una banda, s’ha desemmascarat els impostors, tot i que encara situïn Europa a la recta final de la solució. D’una altra, a l’esquerra més radical, la idea de la casta està dissolta en un «totum revolutum». La socialdemocràcia sembla prendre força i el federalisme sona a solució. I el liberalisme, com sempre a Espanya, continua sense tenir clara l’estructura d’Estat.

Però als partits sempre els ha agradat tocar poder. A això no va voler renunciar Artur Mas, ni ara ho farà Pere Aragonès. Ja ho trobarem!