Divisió sobiranista Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

‘Indepes’ contra el català

Veiem aquests dies coses tan absurdes com independentistes que lamenten que Esquerra blindi el català a Netflix i defensors de la pàtria que contraposen la defensa del català a la independència

KENZOTRIBOUILLARD / AFP

Comencem per una obvietat: el català està en situació d’inferioritat manifesta, lluny de l’esbombat bilingüisme, en àmbits com el de la justícia (on no sempre és possible ser atès en una de les dues llengües oficials) i de l’audiovisual, on té quotes gairebé humiliants, per posar només dos exemples. En canvi, és una llengua raonablement competitiva en el sector editorial, al teatre o fins i tot a l’escola, gràcies a la immersió lingüística. Diguem que el balanç de la seva salut, tot i que ha de millorar encara molt, és molt lluny de l’apocalipsi que pretenen alguns, perquè ni corre perill a mitjà termini, ni per descomptat és cap amenaça per al castellà, com només pretenen els que mai han trepitjat Catalunya i s’inventen fantasies amb finalitats fosques. En aquest context de normalitat més o menys acceptable, un dels fets sorprenents dels últims temps és com un cert independentisme ha tornat a posar la qüestió de la llengua a sobre de la taula. Al principi del procés, entre el 2011 i el 2015, el català no va ser mai una arma llancívola de cap partit independentista, i el sobiranisme exhibia amb orgull els ‘indepes’ castellanoparlants com un exemple de transversalitat i com un missatge per ‘al dia després’: si un dia som independents, se’ns deia, ningú ha de patir per la seva llengua.

Després de les eleccions anomenades plebiscitàries del 2015, plataformes com Súmate (que volien aglutinar els castellanoparlants independentistes) van començar a diluir-se, i el procés va començar a empetitir-se i a poc a poc va començar a treure el nas l’essencialisme actual (de llengua i tradicions), que domina una part de l’independentisme i que no té res a veure amb el que reclamava el moviment inicial, ampli, unit i molt majoritari. A mesura que l’independentisme s’ha atomitzat, la guerra civil entre partits s’ha fet més cruenta i ha crescut la frustració a conseqüència de la repressió i de la desaparició de l’agenda europea del procés (ens agradi o no, el món ja no ens mira), la situació del català ha anat adquirint curiosament més protagonisme, tot i que amb l’única finalitat de debilitar l’adversari. La llengua és ara mateix el camp de batalla on xoquen els dos independentismes: el pragmàtic d’Esquerra, compromesa en una taula de diàleg amb el Govern, i el màgic de Junts, el tercer partit de Catalunya i sense cap influència a Madrid, que només troba protagonisme quan promou (de paraula) l’agitació. Per això veiem aquests dies coses tan absurdes com independentistes que lamenten que Esquerra blindi el català a Netflix i defensors de la pàtria que contraposen la defensa del català a la independència. La mentalitat és la següent: exigir quota de català a Netflix a canvi d’aprovar els pressupostos és pactar, pactar és la no-confrontació, i la no-confrontació és claudicar o, més ben dit, alta traïció. Sí, en el ‘postprocés’ tot pot ser surrealista, o directament còmic, per a qualsevol que no estigui mínimament familiaritzat amb els bàndols cada vegada més enfrontats en la cronificada guerra civil ‘indepe’. Res exemplifica millor la frustració que viu una part de l’independentisme que la frase lapidària del raper Valtònyc fa uns dies, just després de la seva gran victòria als tribunals belgues: «Abans lluitàvem per la independència, ara per posar el català a Netflix». Tot i que sembli mentida hi ha qui pensa, dins de l’independentisme, que protegir el català a Netflix és trair la pàtria. Veure per creure.

Temes:

Netflix Independència de Catalunya

Inicia sessió 0 Comentaris