Catalunya ha de participar en la negociació multilateral

Les pròximes setmanes seran crucials per determinar els recursos econòmics i financers amb què comptaran les autonomies per fer front als programes de govern. D’aquí a finals d’any, el Congrés dels Diputats haurà d’aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, s’haurà iniciat el debat sobre la distribució de fons Next Generation de la Unió Europea, i hi haurà sobre la taula una proposta de nou Sistema de Finançament Autonòmic destinat a substituir, amb retard, el del 2009. No és estrany que, davant la transcendència d’aquests reptes, les Comunitats Autònomes hagin començat a prendre posicions per millorar la seva posició relativa al repartiment final dels recursos disponibles. La proximitat de les negociacions ha originat aliances transversals, de comunitats governades pel PP amb altres del PSOE, amb l’objectiu d’aconseguir un repartiment més equitatiu, i més favorable, a les autonomies perifèriques. Un dels presidents més actius en aquesta recerca d’aliats ha sigut el valencià Ximo Puig, a qui no li ha sabut gens de greu a l’hora d’acostar-se al popular Juan María Moreno, president d’Andalusia, mentre promovia una trobada amb els seus homòlegs de l’antiga Corona d’Aragó. Des d’interessos diferents, el president de la Junta de Galícia, Alberto Núnez Feijóo, del PP, ha intentat atraure el seu homòleg socialista de Castella-la Manxa, Emilio García Page, a un front de comunitats que es consideren damnificades per criteris de població que no tenen en compte els territoris on la població és menor i viu més dispersa. 

Sorprèn que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, no formi part de cap d’aquestes iniciatives. La seva negativa a participar en àmbits multilaterals constitueix una rèmora dels temps del procés. Com si el simbolisme d’una estratègia bilateral fos més important que allò que Catalunya pot obtenir participant en, i fins i tot liderant, iniciatives com la de Ximo Puig. El fet que enviés una consellera de la Generalitat a la cimera de les patronals de Catalunya, València, Aragó i les Balears que es va celebrar a Saragossa, i a la qual van assistir els altres presidents de les comunitats implicades, va suposar perdre l’oportunitat de sumar les reivindicacions catalanes a les d’un front més ampli, amb més possibilitats d’èxit. És més, la negativa d’ERC a participar d’una estratègia multilateral, encara que sigui de geometria variable, beneficia les posicions populistes del seu soci de Govern, Junts per Catalunya, i contribueix a la idea que Catalunya es presenta al debat sobre el nou finançament des d’una postura insolidària. Una posició que pot afavorir la idea, encoratjada des del PP i des d’alguns sectors del PSOE, que la taula de negociació entre Catalunya i el Govern d’Espanya només pretén buscar beneficis bilaterals en detriment de la solidaritat interterritorial.

Catalunya no ha de limitar el debat en curs al repartiment dels recursos existents. Ha de fer sentir la seva veu sobre la reforma fiscal en curs, i el comitè d’experts de què rendirà comptes dels seus treballs al febrer. Ha de i pot influir en un sistema fiscal que presenta rendiments recaptadors pitjors que els de la mitjana europea. I s’ha d’implicar a millorar l’eficàcia de la despesa pública. Tasques que tenen un llarg recorregut i que constitueixen l’única manera de captar més recursos i utilitzar-los millor sense deixar d’atendre criteris raonables de solidaritat.