L’anunciat adeu de Koeman

La situació ja era insostenible des de fa mesos, però la derrota a Vallecas, un espectacle depriment per a l’aficionat, va acabar amb la carrera de Ronald Koeman com a entrenador del Barça. Al setembre, conscient de la seva feblesa i mentre els rumors del seu cessament s’anaven estenent, va parlar de «reconstrucció», tot i que el mateix tècnic va protagonitzar poc després un intent de comiat a la premsa, a primers d’octubre. L’endemà, en la prèvia del decisiu partit contra l’Atlètic de Madrid, va rebre un sorprenent suport de Laporta que ja es contemplava com l’últim avís a una trajectòria esportiva mediocre en què no només els resultats sinó també el joc sumien el barcelonisme en un notable desinterès futbolístic. Les derrotes contra el Madrid i el Rayo i, especialment, la imatge d’un equip sense nord, han derivat en una destitució anunciada, que potser no es va produir abans perquè el club estava més pendent de reflotar la crítica situació institucional i perquè l’estat de les finances aconsellava mantenir l’holandès a la banqueta. El cessament ha sigut fulminant (l’entrenador es va acomiadar de la plantilla en el vol de retorn a Barcelona) i ara s’obre un compàs d’espera –amb el nomenament de Sergi Barjuán com a míster provisional– que finalitzarà molt probablement amb l’arribada de Xavi Hernández. Tant la liquidació milionària de Koeman com la clàusula de rescissió i el fitxatge del per ara entrenador de l’Al-Saad de Qatar incrementaran el dèficit econòmic monumental del Barça, però des del punt de vista esportiu era diàfana la necessitat imperiosa d’un canvi en una temporada en què el Barça deambula per la Lliga sense rumb i és a la corda fluixa de la Champions.

És cert que Koeman, amb l’únic assoliment d’una Copa del Rei, s’ha trobat amb dificultats enormes, ha hagut de fer front a múltiples lesions, a una plantilla descompensada i, per descomptat, a la sortida de Messi, i també ho és que, en determinats moments d’angoixa, va aportar al Barça dosis de sensatesa institucional, però la seva figura ha quedat marcada per un present de futbol lamentable i per la sensació que la mateixa plantilla, amb altres criteris futbolístics, amb una altra mentalitat, seria capaç, almenys, de ser competitiva. Aquí és on apareix l’esperança blanca dels culers. Un Xavi que no deixa de ser una incògnita per la seva poca experiència i que no era en principi del gust d’un Laporta que s’ha rendit a l’evidència. Un altre símbol culer a la banqueta, que, a partir de mitjans de novembre, si les negociacions prosperen, haurà de reconduir esportivament un club que ha tocat fons en múltiples aspectes i que espera el mannà que arriba del desert en ple desert de resultats, ambicions i il·lusions, amb una afició que necessita urgentment tornar a apassionar-se amb els blaugranes.