Menors no acompanyats, el final del despropòsit

Estant a punt la reforma del reglament perquè aquests joves poguessin treballar, el Ministeri de l’Interior va frenar la seva aprovació després de la crisi de Ceuta del mes de maig, quan el Marroc va empènyer milers de joves a arribar a Espanya, entenent l’equip de Marlaska que reparar el buit legal en el qual quedaven aquests joves al complir 18 anys generaria efecte crida. Però, com s’ha vist tantes vegades a Espanya, aquesta visió policial de «posem-ho difícil per si de cas», lluny de frenar els fluxos només aconsegueix abocar els migrants a la irregularitat. Irregularitat que, en el cas dels joves no acompanyats, els mostrava a l’arribar a la seva majoria d’edat una sortida vital per camins diferents del treball i la integració social. Va costar anys aconseguir que els joves estrangers reagrupats pels seus progenitors poguessin treballar com qualsevol altre jove i evitar l’absurd que, tenint permís de residència, haguessin d’esperar uns anys per aconseguir el de treball. I també vivien situacions similars els sol·licitants d’asil que, per la demora burocràtica, malgrat haver entregat la seva sol·licitud i en molts casos estar ja acollits per una de les oenagés que els allotjava i tutelava la seva formació, no els arribava el permís de treball. Els sol·licitants d’asil ara poden treballar als sis mesos que sigui admesa a tràmit la seva sol·licitud, admissió a tràmit que ara és més àgil.

Malgrat les veus que s’alcen, no només des de la ultradreta, exigint polítiques de portes tancades i expulsions massives com a solució màgica als problemes d’atur i els insuficients recursos per finançar els serveis socials, de vivenda i sanitaris, com hem vist amb el Brexit, la immigració és absolutament necessària per mantenir el sistema productiu i l’atenció a la nostra gent gran. El Regne Unit va tancar la porta a la immigració dels ciutadans comunitaris, tornant molts als seus països i l’ha tancat també als immigrants extracomunitaris amb permís de treball vàlid per a la Unió Europea. I la conseqüència ha sigut quedar-se sense conductors de camions i sense personal per a molts serveis essencials, amb un problema de desproveïment.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els menors no acompanyats són potser el grup més atacat a Espanya per la ultradreta de Vox, al responsabilitzar-los col·lectivament de la inseguretat i atribuir-los una despesa públic molt més gran del que és realment. I la situació vigent fins ara de no deixar-los treballar i treure’ls el permís de residència als 18 anys, d’alguna manera legitimava els arguments de la ultradreta: els acollim quan són menors perquè ens obliga la Convenció de Drets del Nen, però volem que marxin al complir 18 anys.

Més enllà de no ser certes les xifres del seu cost que donava Vox o l’atribució genèrica de tota mena de delictes, sí que era cert que era un despropòsit que s’invertís en formació i acollida perquè s’integressin a una societat que, a l’arribar a la seva majoria d’edat, els negava viure assumint uns drets i unes obligacions que havien estudiat.