Vox, una ultradreta diferent

Dues són les famílies de la ultradreta europea. Una, la del grup de Conservadors i Reformistes en què hi ha Vox, liderada per Meloni i els ultracatòlics polonesos de Llei i Justícia. Un grup contrari a l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni homosexual. Els polonesos, com el Fidesz hongarès de Viktor Orbán, estan fent canvis legals que retallen la llibertat d’expressió i la independència judicial. L’altra família ultra és Identitat i Democràcia, liderada per l’Agrupació Nacional de Marine Le Pen i Alternativa per a Alemanya, uns partits que no rebutgen ni l’avortament ni el matrimoni homosexual. La copresidenta d’Alternativa per a Alemanya, Alice Weidel, és lesbiana. Però per als uns i els altres, els principals enemics són la immigració i la pèrdua de sobirania cedida a Brussel·les. En canvi per a Vox, compartint amb els seus col·legues polonesos el no a avortament i al matrimoni homosexual, el principal enemic no és a Brussel·les ni és la immigració, sinó que és dins i és de casa. És l’Estat autonòmic,les llengües cooficials, els partits bascos i catalans, les organitzacions afins, així com oenagés de diversa índole. Derogar, il·legalitzar i empresonar són els seus mantres. Però Vox també es diferencia de la majoria dels seus col·legues europeus per la manera de gestionar el partit.

Notícies relacionades

Diferents maneres de llegir un llibre

Habitatge, el vapor de l’olla de pressió

Va néixer prometent regeneració per diferenciar-se de la casta política, però no té estructura regional, ha suprimit les primàries per elegir les executives provincials i nomenar els candidats locals o provincials a les eleccions que ara són designats des de Madrid. I ha suprimit la possibilitat real que es presentin candidatures alternatives per presidir el partit donada la impossibilitat logística d’aconseguir els avals necessaris. Així fa quatre anys Abascal va ser l’únic candidat per presidir-lo i, a diferència de Feijóo, que sent candidat únic va ser elegit fa 15 mesos en el congrés del PP amb el 98,5% dels vots, els estatuts de Vox diuen que si només un candidat aconsegueix els avals, serà proclamat sense sotmetre’s al vot dels militants. Ningú va votar Abascal. I Vox, que critica els xiringuitos, té la fundació Disenso, els estatuts de la qual estableixen que el president vitalici és Abascal.

Aquests canvis d’estatuts que fan dubtar que Vox funcioni com un partit democràtic han vingut acompanyats de l’ascens de Jorge Buxadé com a vicepresident i la marginació d’Ortega Smith, que sent també vicepresident la nit electoral no va estar en la compareixença a la seu del partit. També ha perdut poder Iván Espinosa de los Monteros del sector ultraliberal. Buxadé és l’únic que ha posat negre sobre blanc l’ideari de Vox al seu llibre ‘Soberanía’, publicat fa dos anys. Aquí mostra una repulsió al sistema de partits i a l’Estat aconfessional que segons el seu parer desarrelen els espanyols. Un ascens de Buxadé que ha vingut acompanyat del d’Ignacio Garriga, com a secretari general, que sol repetir en els seus mítings que cal tornar als espanyols la llibertat arrabassada els últims quaranta anys i escaig. O sigui, que com Buxadé enyora elements que considera bons del règim anterior en el qual no hi havia ni partits ni autonomies.