L’última putada

Més enllà d’aquests béns, les persones ens deixen quan se’n van una infinitat d’objectes que per a ells són de gran contingut sentimental i suposadament econòmic, i que no obstant són un destorb per a qui ha de fer-se’n càrrec. Recordo que un familiar meu, una persona a qui en vida li van anar molt bé els negocis, sentia un especial carinyo pels meus germans i per mi. Sempre que visitàvem casa seva ens ensenyava un quadro, un bodegó de llum fosca en què s’advertia sobre una taula una perdiu morta al costat d’un grup de magranes i un fusell reclinat sobre una cosa indefinible que podria ser una cassola. Ell sempre ens deia que aquest quadro l’havia adquirit a Londres feia molts anys i que era d’un pintor anglès molt cotitzat, i que quan ell faltés seria nostre. Al morir, vam anar a buscar el quadro heretat amb la incertesa de qui destapa un tresor per descobrir. Vam enviar fotos i informació de l’obra a un taxador d’art i va resultar ser un pintor anglès del segle XIX que tenia un germà, lògicament amb el mateix cognom, també pintor, i era aquest últim el germà realment bo, el valorat. El nostre amb prou feines es cotitzava.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Quan morim deixem moltes coses d’un valor sentimental immens per al que se’n va, llibres, figures, alfombres i objectes que una vegada en mans de qui ens sobreviu no tenen cap valor. De coses valuoses per a qui les va tenir passen a convertir-se en trastos que ningú desitja i que finalment acaben en mans d’un drapaire que ofereix una xifra ridícula per treure-se’ls de sobre.

Abans d’anar-nos-en hauríem de tenir la sang freda de repartir o tirar nosaltres mateixos aquelles coses que només tenen importància per a un mateix. És la millor herència per als qui no hereten res important, almenys per a ells.