La síndrome de Venècia

Venècia va ser un empori medieval que ha descrit molt bé John Julius Norwich, una bellíssima ciutat que ha inspirat des d’‘El mercader de Venècia’ de Shakespeare o ‘El piadoso veneciano’ de Lope de Vega, a ‘Otel·lo’ i ‘Rigoletto’ de Verdi, les pintures de Canaletto i Guardi, i fins i tot ha vist conspiracions com la que gairebé li va costar la vida a Quevedo, el 1618. I en els nostres dies són innombrables les pel·lícules amb una acció que transcorre entre els seus palaus i canals, des del ‘Casanova’ de Fellini al James Bond de ‘Casino Royale’, o fins i tot ‘Indiana Jones i l’última croada’. Venècia és inesgotable.

En la seva època daurada les galeres venecianes dominaven el Mediterrani i transportaven espècies que arribaven des de les Moluques travessant l’Índia, Aràbia i Egipte, fins a embarcar a Alexandria. Des de Venècia es comercialitzaven després cap a la resta d’Europa amb guanys enormes per a l’aristocràcia comerciant de la Reina de l’Adriàtic. Fins que tot això va acabar quan Bartolomeu Dias va passar, el 1488, pel cap de Bona Esperança i va fer possible que Vasco de Gama arribés a l’Índia pocs anys després. A partir de llavors les espècies afluïen cap a Lisboa per via marítima en menys temps i a un preu menor i això va marcar el declivi de Venècia, que es va agreujar encara més amb el descobriment de Colom i l’arribada a Sevilla de la plata de les Amèriques. Amb aquests esdeveniments el centre de gravetat econòmic del món es va desplaçar des del mar Mediterrani a l’oceà Atlàntic i Venècia es va quedar fora de joc. Ho explica molt bé Abulafia en el seu monumental ‘The Great Sea’, dedicat a la història comercial del nostre mar.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El que ara està passant no és diferent. Europa, primer, i els Estats Units, després, han dominat el món durant 500 anys des de les dues ribes de l’Atlàntic Nord. L’Anglaterra imperial de la reina Victoria tenia gairebé el 70% del PIB mundial gràcies a l’explotació colonial, i aquest percentatge gairebé el mantenia el G-7 (que continuaven sent països europeus i nord-americans amb l’afegit del Japó) als anys 70. Avui, el creixement de la Xina i altres països ha obligat a crear el G-20, que reuneix el 85% del PIB mundial, ja que només així es poden prendre mesures amb ambició d’aplicació generalitzada. I mentrestant el centre de gravetat de l’economia mundial s’ha desplaçat des de l’Atlàntic Nord a la conca Indo-Pacífica, que avui reuneix el 65% de la població mundial i el 62% del PIB. La Xina, a cavall d’un espectacular desenvolupament econòmic, reclama una participació més gran en el repartiment del poder global i un redisseny de les normes que regeixen les relacions internacionals, per tal que siguin més conformes amb els seus interessos i la seva pròpia concepció (autoritària) del món. Que això preocupa als Estats Units no hi ha dubtes i explica no només la seva retirada de l’Orient Mitjà sinó també dues iniciatives preses pel president Biden, immediatament després del desastre de l’Afganistan: la creació d’AUKUS i la resurrecció de la vella iniciativa japonesa del QUAD, que també incorpora l’Índia. Els dos projectes miren de frenar les ambicions marítimes de la Xina i significativament han deixat fora la Unió Europea, que el Regne Unit ja havia abandonat. Ens deixen fora per dues raons: perquè és poc el que en aquelles latituds podem aportar militarment (amb l’excepció de França), i perquè tampoc desitgem veure’ns arrossegats a recolzar acríticament la política nord-americana respecte de la Xina, per la simple raó que els nostres interessos no sempre coincideixen.

A Europa li pot passar ara el mateix que li va passar a Venècia, que es quedi fora de joc com una península de la gran massa continental euroasiàtica, que es projecta cap a un oceà allunyat del centre d’activitat del món i per on ja passa menys gent. Quan això passi serà molt difícil mantenir el 50% de la despesa social mundial amb només el 5% de la seva població i sense una política exterior o de defensa comunes per fer-nos sentir. La síndrome de Venècia ens sotja.