Directores de cine Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Trobada de titanes

Julia Ducournau, Ana Lily Amirpour i Lucile Hadzihalilovic: és extraordinari que es creuin en l’espai i el temps tres talents tan rotunds

2
Es llegeix en minuts
Trobada de titanes

Ferran Nadeu

Divendres es va estrenar ‘Titane’ (2021), de Julia Ducournau, la segona pel·lícula dirigida per una dona que guanya la Palma d’Or de Cannes (la primera va ser ‘El piano’, de Jane Campion, ex aequo’amb ‘Adiós a mi concubina’, de Chen Kaige). El Festival de Sitges es va inaugurar dijous amb ‘Mona Lisa and the Blood Moon’: la directora Ana Lily Amirpour és la segona directora que obre el festival en 54 anys d’història. I el dissabte 16, la cineasta Lucile Hadzihalilovic rebrà també a Sitges un premi a la seva carrera atorgat per la Méliès International Festivals Fe-deration. La coincidència d’aquests tres esdeveniments és molt important, no només perquè és ‘noticiable’ el merescut protagonisme d’aquestes cineastes després de dècades i dècades d’escassa presència o, directament, d’absència de dones en els palmaresos, les cerimònies de premis, els titulars o la conversa. És important per una cosa tan senzilla com que es tracta de tres autores fonamentals.

Notícies relacionades

No és tan comú que es creuin en l’espai i el temps (el Festival de Sitges com a epicentre, ja que ‘Titane’ també s’hi podrà) tres talents tan rotunds. No és ni mig normal. De fet, és una cosa extraordinària. I, si els titulars que posen el focus en la forta presència de directores en festivals i/o palmarès, aquests titulars tan molestos per algunes persones (una cosa que, sincerament, no entenc), serveixen perquè algú descobreixi el cine de directores com aquestes, ja ens podem donar per contents.

A més de ser la segona pel·lícula dirigida per una dona que guanya la Palma d’Or, ‘Titane’ és una obra importantíssima per al fantàstic. La seva capacitat de llegir el present i traduir-lo en imatges poderoses és una absolutament aclaparadora. En només dos llargs, Julia Ducournau ha pres més riscos, s’ha ficat en més jardins i ha mostrat més la necessitat d’explicar el món des de l’horror, la ciència-ficció i el fantàstic que altres cineastes amb filmografies molt extenses. I, a sobre, sense por de l’error (cosa que es troba molt a faltar avui dia). A més de ser la segona dona que inaugura el festival de Sitges, Ana Lily Amirpour és, entre moltes altres coses, la directora d’una de les pel·lícules de vampirs més importants de la història. Només han fet falta set anys perquè ‘Una noia torna a casa sola de nit’ (2014), magnífica en la seva inversió de rols i tòpics, es converteixi en un film clau del gènere. A ‘Mona Lisa and the Blood Moon’ torna a fer una cosa extraordinària: apostar pel fantàstic optimista en un moment que el gènere està dominat per la foscor. Quant a Lucile Hadzihalilovic, és evident que és molt més que la imminent guanyadora d’un Méliès honorífic. Cineasta molt estimada pels festivals de Sant Sebastià i Sitges, és tan poc coneguda com sorprenent i secretament (això és molt injust) influent en l’obra de molts cineastes contemporanis. Les seves pel·lícules, entre les quals ‘Évolution’ (2015) i ‘Earwig’ (2021; també es pot veure a Sitges), són d’una originalitat, gosadia i potència visual inaudites. El cine de Hadzihalilovic desafia, sacseja i commou. Si un titular t’acosta a ella, Ducournau i Amirpour només pots fer una cosa: donar les gràcies.