La lluita contra una xacra Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Abusos sexuals a l’Església: obligació de reparar

L’informe francès demana a l’Església un canvi d’actitud i que assumeixi que els abusos no són, essencialment, pecats que s’han de confessar sinó delictes i danys que s’han de compensar

3
Es llegeix en minuts
El Papa llegeix una oració a l’inici de la cimera de cardenals per abordar els casos de pederàstia, el novembre del 2010 al Vaticà.

El Papa llegeix una oració a l’inici de la cimera de cardenals per abordar els casos de pederàstia, el novembre del 2010 al Vaticà. / TONY GENTILE (REUTERS)

L’informe de la Comissió francesa sobre els abusos sexuals en l’Església catòlica ha causat commoció al país veí. Per als investigadors d’aquest tema, l’aportació de la Comissió té interès perquè els resultats confirmen el que ja s’havia constatat en estudis fets en altres països, com Estats Units, Austràlia, Alemanya, Irlanda, Països Baixos o Bèlgica. També en té perquè la Comissió ha disposat de mitjans per fer una enquesta a una mostra representativa de la població de tot l’Estat, que ha revelat que en un 4% dels casos d’abús sexual infantil l’abusador ha estat un clergue (el percentatge arriba a un 6% si es tenen en compte altres persones vinculades a la institució). Això representa al voltant d’un 1% de la població que ha estat víctima d’abús en el si de l’Església Catòlica. La xifra s’apropa molt a la que es va obtenir en la única enquesta comparable que s’ha fet a Espanya (Félix López 1995). L’enquesta confirma que la major part d’abusos es produeixen en les famílies, però revela, a més, que els centres vinculats a l’Església Catòlica han estat llocs de més risc per als infants que altres institucions de caràcter esportiu, cultural o de lleure.

L’informe també confirma que l’enfocament adequat del problema és aquell que presta atenció a tres focus de risc: els de caràcter individual dels abusadors, els d’oportunitat i els de caràcter estructural. A l’hora de respondre al problema és més còmode per a la institució acceptar l’existència de causes individuals (idea de les pomes podrides) o d’elements d’oportunitat respecte als quals es poden fer accions orientades a la reducció de riscos. Però exigeix més coratge assumir que el problema dels abusos obliga a abordar aspectes d’estructura i d’organització i aquí l’informe francès ha estat clar, com ja ho van ser els elaborats a Alemanya i Austràlia, entre altres.

La Comissió francesa ha estat crítica amb l’actitud de la institució: l’Església no ha defensat a les víctimes i la resposta a les denúncies ha estat insuficient, tardana i de caràcter defensiu. Per revertir la tendència, demana un canvi d’actitud, un reconeixement públic del problema i l’assumpció de que els abusos no són, essencialment, pecats que cal confessar sinó delictes i danys que cal reparar. Fins ara hem vist que la resposta institucional ha passat de la negació del problema a l’acceptació de que cal actuar, però amb un enfocament més orientat a la prevenció que a la reparació. La Comissió ha posat l’accent en l’obligació de reparar, tant amb accions de reconeixement públic i simbòlic com amb compensacions dineràries, que han de provenir del patrimoni dels abusadors i de la institució, però no de les donacions dels fidels. La prescripció, en termes jurídics, no és una excusa vàlida per a una institució que ha de regir-se per imperatius morals i per la compassió pel dolor de les víctimes.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El pas que s’ha fet a França deixa molt en evidència als bisbes espanyols. Aquest informe, com el presentat a Alemanya l’any 2018 o els elaborats anteriorment als Estats Units, ha partit d’un encàrrec de la Conferència episcopal i s’ha pogut fer perquè la institució ha posat els seus arxius a disposició de la Comissió. També perquè aquesta ha comptat amb el suport necessari per fer una sèrie d’estudis que requereixen recursos. Tot això no ha estat possible fins ara, lamentablement, a Espanya. Tanmateix, el problema no és només de l’institució eclesiàstica. Tampoc les institucions públiques s’han implicat en un problema que té una dimensió pública, si tenim en compte el paper que ja tingut l’Església Catòlica durant molts anys en la societat. A Catalunya el Síndic de Greuges va presentar un informe en què demanava al Parlament una iniciativa en aquest sentit, orientada a la reparació. Ara pot ser un bon moment perquè els qui poden prendre decisions s’hi posin.