Nens robats: ¿justícia a mitges?

La sentència de l’Audiència de Madrid que absol el ginecòleg Eduardo Velal’Audiència de MadridEduardo Vela dels delictes de detenció il·legal, suposició de part i falsificació documental ha fet, des de la perspectiva de la víctima que va denunciar el cas, justícia a mitges. Ha declarat provats els fets i la culpabilitat de l’acusat, però no l’ha condemnat perquè els delictes havien prescrit. Es podrà discutir jurídicament si era viable una altra interpretació de les normes de la prescripció. No obstant, cal ser conscients delslímits de la justícia penal quan es pretén exigir responsabilitats per delictes que es van cometre en una situació política i social que els va afavorir i va impedir-ne la persecució. El temps juga contra la justícia penal quan el que es té davant són delictes massius comesos des del poder o a l’empara d’un règim injust, no només per les lleis de prescripció, sinó també perquè els autors han mort o ja no estan en condicions de suportar un procés penal o de complir el càstig que legalment els correspondria.

Alternatives a la via judicial

Per això a diversos països s’han adoptat mecanismes que permeten satisfer demandes socials que actualment són reconegudes pel dret internacional: veritat, justícia i reparació. Són conegudes les experiències de les comissions de la veritat instaurades per respondre a una altra mena de delictes, però potser ho són menys les comissions creades per iniciativa parlamentària (al Canadà, Austràlia i Bèlgica) o per iniciativa del Govern (a Irlanda) per estudiar problemàtiques de maltractament institucional o abusos sexuals contra nens.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La sentència de Madrid, tot i que no sigui ferma, hauria de servir perquè els parlamentaris espanyols emprenguin una iniciativa d’aquest tipus. No hem d’oblidar que, segons indiquen algunes investigacions publicades, no ens trobem davant d’un cas aïllat. La sostracció de nens, ara adults, a les seves mares va ser una pràctica sistemàtica, que no es pot desvincular d’altres formes de victimització massiva de menors en internats, orfenats, centres de protecció de menors o preventoris de tuberculosos.L’Estat  té un deute amb les víctimes d’aberracions que es van cometre a l’empara del poder i sovint contra aquells nens a qui les institucions més havien de protegir.

La investigació revela que la necessitat principal de les víctimes no és normalment venjativa o punitiva, sinó de reconeixement del dolor que han tingut i de la responsabilitat dels qui l’han ocasionat, que no són només els qui serien castigats segons les regles estrictes del dret penal. Pensin els qui tinguin poder de prendre decisions polítiques en la importància del reconeixement per a aquells a qui van usurpar la seva pròpia identitat. Un procés penal que acabi en absolució, tot i que proveeixi veritat oficial a la víctima, sempre defrauda una expectativa i no estableix cap compensació. Un òrgan que pugui escoltar les víctimes, investigar els fets, ordenar proves i finalment reconèixer i compensar econòmicament a les víctimes, elaborant un relat sobre la dimensió, les causes i les conseqüències de la victimització infantil sota el franquisme, podria complir el deure ètic que el règim democràtic té amb les víctimes més vulnerables i més oblidades del règim anterior.