Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Llarena i els perseguidors
La insistència del jutge sembla una barreja d’obsessions, fredors i gana desmesurada
Hi ha, com a mínim, tres tipus de perseguidors, i estan representats per arquetips que provenen de tres memorables ficcions. El primer és el tinent Phil Gerard, de la mítica sèrie ‘El fugitiu’. Viu obsessionat en la busca del doctor Richard Kimble, acusat d’un crim que no ha comès i que s’escapa, com pot, de la pressió infernal del policia al llarg de 120 capítols. El segon exemple és un relat curt de Hemingway –‘Els assassins’– en el qual dos professionals del crim, Charlie i Lee, persegueixen el pobre Ole Andreson per matar-lo. No hi aboquen ni sentiments ni passió: cobren per fer la feina i prou. I, acostumats a víctimes espantades i esmunyedisses, es meravellen davant la passivitat d’Andreson, que ja està tip de fugir: «N'estic fart, de córrer d’una banda a l’altre». El tercer perseguidor és ‘El perseguidor’ de Cortázar, la insistència de l’escriptor Bruno Testa per encalçar el saxofonista Johnny Carter i fer-se'l seu, és a dir, devorar-li l’ànima.
Costa enquibir el jutge Llarena en una de les tres categories, perquè resulta que té trets de totes, amb la qual cosa també podria ser que la seva insistència fos una barreja d’obsessions, fredors i fams. És a dir, un nou arquetip.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.