Una llei necessària que no permet frivolitats

Ningú en el seu seny pot posar en dubte que la protecció del dret a la vivenda necessita una llei que desenvolupi el que garanteix la Constitució. El Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz han tingut el coratge d’afrontar per primera vegada aquest repte del qual, per ara, no tenim un text articulat sinó alguns esbossos en forma de titulars. A determinades ciutats i a determinades zones geogràfiques, resulta impossible per a moltes famílies accedir a una vivenda digna, sigui de lloguer o de propietat. Això és una realitat que reconeixen tots els economistes i les formacions polítiques constitucionalistes. No passa només a Espanya. Alemanya, Portugal o alguns països nòrdics han afrontat reptes similars. I no sempre les receptes que semblen més atrevides han acabat sent les més eficaces. Per això, el debat d’aquesta futura llei s’hauria de fer des de la serietat, i no des dels prejudicis ideològics i molt menys des de la demagògia populista.

Fer assequible la vivenda té diverses receptes. Algunes ja les hem provat. El Partit Popular, en temps de José María Aznar, va propiciar una liberalització total del sòl i un abaratiment dels tipus d’interès. Van pujar els preus i van baixar les hipoteques. El resultat va ser una bombolla immobiliària que va explotar el 2008, després de quatre anys en què el PSOE de Zapatero va mantenir la mateixa política. Aquesta bombolla no va agradar tampoc als inversors tradicionals del sector, que van veure com irrompien al mercat fons amb massa ansietat que no coneixien les claus de l’activitat. Una altra recepta possible són els incentius fiscals, que l’època de l’austeritat s’ha carregat. I queden les dues que ara s’insinua que es posaran en marxa: la promoció de pisos a preu assequible i la regulació dels abusos que es poguessin produir en els preus del lloguer a les zones més tensades. La Constitució defineix Espanya com un Estat social i democràtic de dret, la qual cosa significa que no s’exclou sistemàticament la intervenció pública en l’economia. Però ha d’ajustar-se a dret. I aquesta és la clau que ha de guiar la tramitació de la nova llei. El problema existeix. No té solucions màgiques. I aquestes no poden passar per col·lidir amb altres drets fonamentals, com és el de la propietat. Anunciar avui un recurs a una llei que no està ni redactada, ni tramitada ni aprovada és poc menys que una temeritat. Plantejar aquesta llei com una conquesta ideològica que posa fi a un cert liberalisme tampoc soluciona el problema.

Les lleis es fan per arbitrar les col·lisions de drets entre els ciutadans. No es pot permetre que els joves o certes rendes es quedin sense llar perquè el turisme pressiona a l’alça el mercat immobiliari. Però la correcció ha d’arribar des de la regulació, des de les regles clares i no des de la imposició. Reguli’s allò que resulti efectiu regular per al fi que es persegueix. Els operadors immobiliaris professionals no s’hi oposaran. Però que no es reguli amb un afany purament venjatiu que identifica tot un sector amb la seva part menys representativa i amb una caricatura de qui presta un servei a la societat. Aquesta llei, d’acord amb la Constitució, no pot ser més que un paraigua que orienti les polítiques de vivenda de les comunitats autònomes i les decisions urbanístiques dels ajuntaments. Alguns, abans de recórrer, haurien d’explicar als ciutadans què pensen fer allà on governen per garantir el dret a la vivenda sense menyscabar el dret a la propietat, que no només és dels fons sinó d’altres ciutadans.