La realitat virtual de Laporta

No va estar malament que Joan Laporta s’inventés aquella lona amb el missatge de «ganes de tornar a veure-us». Tampoc, que afirmés (o gairebé) que amb ell, Leo Messi seguiria perquè allò ho arreglava ell amb un ‘asado’. Com tampoc és menyspreable que, donat el seu curriculum, s’atrevís a afirmar que això ho tirava ell endavant «perquè tinc experiència, determinació i ja he demostrat que sé com fer-ho».

La dura realitat

Han passat més de sis mesos i, segons podrem comprovar demà a través del CEO blaugrana, tot és culpa de Josep Maria Bartomeu, que, sens dubte, un bon cop de pala de sorra, més que un granit, va posar en aquesta situació. Però Laporta, de professió (gairebé) president del Barça, viu en una realitat virtual que en res el beneficia i que l’obliga a deixar-se trossets de credibilitat –ja hi ha periodistes que el tracten de mentider»– cada setmana de mandat.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Aquesta realitat virtual que Laporta s’imagina és la que el va obligar, tot just guanyar, a posar-se en mans d’avaladors, algun d’extern, per poder ser president. Li va impedir complir la promesa de retenir Messi. El va forçar a desprendre’s d’Antoine Griezmann. El va fer somiar (¡que ja és somiar!) amb poder fitxar Pep Guardiola («si el City guanya la Champions, tu ves a saber...», va sospirar), fins i tot a parlar amb Neymar Jr. perquè tornés. També a temptejar Haaland, a creure que Riqui Puig és millor que Pedri i que Umtiti és boníssim, a somiar amb un tècnic cruffista amb mètode alemany (per exemple, Thomas Tuchel)…i així fins a arribar a l’autèntica realitat i haver de demanar-li un préstec de 525 milions d’euros a Goldman&Sachs.

Viure en la realitat virtual és enganyar-se i enganyar. Mala cosa. Ja l’hi va dir Javier Tebas, president de LaLiga: «Això no té res a veure amb el 2010».