Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Fantasmes que tornen de les tenebres

Pedalar és un dir, perquè, de fet, són equilibristes sobre una superfície aspra i enfangada

1
Es llegeix en minuts
Fantasmes que tornen de les tenebres

Yvez Herman / Reuters

Confesso que no havia vist mai una París-Roubaix. En sabia la mitologia, això sí, i sabia que és un dels monuments del ciclisme. I que destaca, d’entre les altres proves d’un sol dia, perquè els ciclistes pedalen sobre llambordes (els famosos, terrorífics, ‘pavés’ del nord de França) durant més de 50 quilòmetres, repartits en 30 trams o seccions que s’enumeren al revés: un compte enrere per sortir de l’infern. Pedalar és un dir, perquè, de fet, són equilibristes sobre una superfície aspra i enfangada, rugosa i desigual. Un infern, ja ho he dit, del qual tots abominen i al qual volen tornar cada any, com si fos (que ho és) un tribut a la història, un homenatge a una manera nobilísima d’entendre l’esport.

Aquest any, doncs, me l’he empassat de dalt a baix i crec que no he disfrutat mai tant del ciclisme. No és exagerat dir homèric: només s’han de veure les fotos dels 95 supervivents, morts vivents, cares emblanquinades pel fang que se’ls ha assecat a la pell, fantasmes que tornen de les tenebres. No em fixo en el guanyador, que va plorar i té la fama, sinó en el que va arribar últim, el 95, el lituà Emīls Liepiņš. Va fer una París-Roubaix. No es pot demanar més a la vida.