Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El descans del guerrer

La tarda de dissabte passat va ser sacsejada per la mort d’Antonio Franco Estadella. Havia fundat aquest diari i aquí va quedar àmpliament reflectit. Havia fet moltes altres coses «bastant bé», com ell mateix qualificaria sense acceptar l’excel·lència ni concedir-la mai

2
Es llegeix en minuts
Antonio Franco

Antonio Franco / ALVARO MONGE (Delegaciones)

L’obituari és un gènere difícil. Precisa una pulcritud extraordinària que no s’hauria d’apartar de la descripció de l’essència del finat per ressaltar-ne la importància en vida. La que al cap i a la fi l’ha fet mereixedor de l’últim elogi. Segons el suposat manual, per practicar-lo adequadament, els que haguessin de redactar-lo haurien d’allunyar-se dels seus propis records i no confondre el públic en el que pogués semblar una usurpació del protagonisme del traspassat en benefici del propi. 

En aquesta línia de falsa objectivitat, s’instava a no caure en l’error de l’hagiografia, però tampoc ser tan distants com per mostrar fredor ni tan crítics com per simular venjança. I deixar l’última empremta dels assoliments més que l’ombra dels fracassos. És clar que la història d’aquesta especialitat periodística ha donat exemples sucosos d’alteració dels principis que no són ni els de les esqueles ni les dels anuncis mortuoris. Tampoc la de les falsedats que han enterrat en vida qui continuava cuejant. Monica Vitti s’emporta la palma. ‘Le Monde’ la «va suïcidar» el 3 de maig de 1988 per no haver contrastat una xafarderia que circulava. Afortunadament, 33 anys després pot continuar mantenint que aquella va ser una notícia de mal gust. Episodi que nega per si mateix el principi que el rumor sigui l’avantsala de la notícia. 

Han sigut els canvis socials i la informació de proximitat, l’evolució d’usos i costums i la necessitat d’una comunicació més natural i espontània, menys pomposa, els elements que han provocat canvis substancials en aquesta pràctica també literària. Per això són les anècdotes pròpies compartides amb l’acomiadat les que il·lustren la seva personalitat en els textos actuals, convertint la memòria en aquest gran cementiri on cada record és fruit de múltiples mirades i cada vivència de diferents visions. I és així com cada homenatjat queda circumscrit a si mateix sense ningú més que se li assembli, com va dictar el poeta Ievtuixenko.

La tarda de dissabte passat va ser sacsejada per la mort d’Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 de gener de 1947 - 25 de setembre de 2021). Havia fundat aquest diari i aquí va quedar àmpliament reflectit. Havia fet moltes altres coses «bastant bé», com ell mateix qualificaria sense acceptar l’excel·lència ni concedir-la mai. Ho va descobrir Emilio Pérez de Rozas, afegint que si aquesta era la seva valoració del teu treball ja podies sortir a celebrar-ho perquè l’elogi havia assolit el seu grau summe. 

Amics, coneguts, pròxims i saludats han deixat constància de la pèrdua en tots els mitjans. I és el compendi del molt escrit i narrat el que dibuixa un perfil tan enorme com la seva figura i una capacitat tan potent com el seu caràcter. El d’una persona tan sensible com per dissimular la seva tendresa i tan vehement com per disfressar els seus dubtes. 

Notícies relacionades

Al seu últim article, publicat en aquestes mateixes pàgines fa un mes i arran de l’arribada de Messi a París, Antonio advertia dels riscos de les notícies falses per interès o voluntat de manipulació. Altres per autoengany o negligència. Però també n’hi ha unes terceres. Aquelles que sent certes un es resisteix a creure-se-les. I des d’aquell dia el periodisme, incrèdul, es repeteix sense parar que no. Que no pot ser que hagi perdut tant.