La fragilitat de la llei

L’avortament, a casa nostra, està despenalitzat. ¿Com expliquem, doncs, que el dret a l’objecció de consciència –individual, fonamental però individual– queda blindat però el dret a l’avortament no? ¿Com expliquem, doncs, que la pràctica de l’avortament –quirúrgic o farmacològic– no respongui sempre a la tria lliure de la dona que vol avortar, i que es proposi una reforma que prioritza l’economia de l’administració?

¿Com expliquem, doncs, que davant les clíniques abortives hi hagi grups fonamentalistes pressionant i coaccionant les dones que exerciran el seu dret? ¿Com expliquem, doncs, l’estigma social? ¿Com expliquem, doncs, la desinformació? ¿Com expliquem, doncs, les tres jornades de reflexió, aquesta infantilització i paternalisme? Amb la llei, ja s’ha vist que no n’hi ha prou. Perquè la resistència global al fet que els drets de les dones siguin drets blindats i conquerits a la primera fan que no sigui suficient. A poc a poc, celebrem la despenalització de l’avortament a tot el món –Argentina, San Marino–, i des d’aquest lloc del món, on l’avortament fa anys que està despenalitzat, no puc evitar anticipar el desemparament.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La llei és fràgil perquè la resistència patriacal –i religiosa, concretament– la fa fràgil. Els drets de les dones no es conquereixen una vegada, sinó una vegada i una altra. I com una roda infinita, cada cert temps s’han de tornar a reivindicar i lluitar. És aquesta una revolució lenta, com deia la Roig.

Aquí al costat, a Andorra, la penalització de l’avortament és total. En tots els supòsits. I aquest castiga la dissidència. Tornem als temps de les bruixes –també a les institucions– i a la xarxa secreta, íntima i perillosa de les dones que travessen fronteres.