Aragonès, Sánchez i l’ensurt de Sardenya

La sensació desagradable que acompanya els recordatoris abruptes la van experimentar fa uns dies els presidents Aragonès i Sánchez a l’assabentar-se de la detenció de Carles Puigdemont a l’illa italiana de Sardenya. Gairebé sense adonar-se’n es van haver d’encomanar ferventment a la bona tasca de Gonzalo Boye i la resta d’advocats que assisteixen Puigdemont.

Per sort per a Aragonès i per a Sánchez, els advocats de Puigdemont no van fallar. Al final, es va tractar d’un episodi com altres anteriors. Llarena i el Suprem havien protagonitzat un altre fiasco. A més, o van ser negligents o van facilitar informació que no era certa. O les dues coses alhora. Nova ensopegada –tot apunta que aquesta vegada el president tampoc serà extradit– de la justícia espanyola, que engrosseix el desprestigi acumulat en la seva persecució de Puigdemont.

I ja que parlem de la justícia espanyola: l’obsessió de Llarena i companyia per caçar el president va més enllà, molt més enllà, del que seria esperable d’una justícia neutral. Si perseguir poc algú està malament, ¿no ho està fer el que faci falta, excedir-se en el que convingui, a fi d’atrapar una persona determinada?

La fixació neuròtica amb l’expresident va de bracet amb l’anomalia que suposa que la cúpula judicial tingui una clara agenda pròpia, que passa per fer caure el Govern de socialistes i podemites. Els flanquegen alguns mitjans de comunicació, que en 24 hores van passar de llançar crits de joia a Llarena per la captura a deixar anar pestes contra Europa al recobrar Puigdemont la llibertat. És un ritual que es repeteix. La justícia ha de ser independent i no estar a les ordres de l’Executiu, però –¡compte!- els jutges no poden convertir-se tampoc en sapadors antigovernamentals al servei de l’oposició.

Amb els indults i la taula de diàleg n’hi haurà prou, va calcular Pedro Sánchez, per pacificar Catalunya i arribar amb relativa tranquil·litat a les pròximes eleccions. En aquests moments Catalunya no es troba, per tant, entre les prioritats de Sánchez. Tant és així, que s’ha permès ajornar i traslladar a un incert futur l’anunciada reforma del delicte de sedició, una cosa que podria donar una sortida als líders independentistes exiliats.

Mentrestant, pot ser que ERC necessiti Sánchez més que ell els republicans. Al cap i a la fi, aquests han convertit la taula de diàleg en el tòtem de la legislatura catalana, malgrat saber, com tots, que és molt improbable que doni cap fruit. Alhora, Aragonès necessita que el seu Govern pugui exhibir assoliments tangibles, no pocs dels quals depenen d’arribar a acords amb Madrid, en el que vindria a ser una versió remasteritzada del ‘peix al cove’ pujolista.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tots aquests càlculs i plans, juntament amb alguns altres, van estar a punt d’anar-se’n completament en orris l’altre dia, quan la policia va detenir Puigdemont al posar el peu a Sardenya. Unes hores van ser suficients perquè ERC experimentés la força simbòlica que ha acumulat Puigdemont, que transcendeix el perímetre estricte del seu partit. «¿Com podeu asseure-us a dialogar amb els repressors?», va clamar l’independentisme més combatiu sense perdre’s en matisos, tot i que tots saben –per descomptat, a Junts ho saben– que una cosa és el Tribunal Suprem i una altra el Govern espanyol.

Quan Aragonès tenia el cap en altres coses –com el debat de política general al Parlament– i per res del món pensava en ell, va i atrapen Puigdemont. I es disparen les alarmes. Tan aturdidora va ser la sorpresa, tanta la pressió que li va caure al damunt que el president no va dubtar a posar el raspall de dents a la maleta i anar-se’n corrents a abraçar Puigdemont. Sánchez, per la seva banda, va reivindicar des de l’illa de La Palma el valor del diàleg i va declamar circumspecte que l’expresident s’ha de sotmetre a la justícia. ¡Quin ensurt!