Editorial | Les llistes d’espera: el problema

La pandèmia de la Covid-19 ha impactat de manera contundent en el sistema sanitari des de la inicial saturació de les ucis, que ha patit variacions en funció de la intensitat de les onades, fins a la repercussió en l’atenció primària, la baula més feble i sobre la qual ara recauen les conseqüències d’una situació que ha portat la sanitat a punt del col·lapse. D’entre les dades que certifiquen que les costures del sistema han viscut moments crítics, hi destaca la xifra del 60% d’augment de les llistes d’espera entre desembre del 2019 i maig del 2020. La pràctica paralització dels hospitals, centrats en la lluita contra la pandèmia, va tenir un efecte dòmino en la resta del sistema, que ja arribava tocat a causa de les retallades sofertes en sanitat des del 2010. 

La problemàtica es xifra tant en les mateixes llistes com en la demora en el temps en què es porten a terme proves diagnòstiques, visites als especialistes o intervencions quirúrgiques. En el primer cas, el percentatge ha descendit en relació amb el període més dramàtic (2020), però continua sent altíssim si el comparem amb l’etapa anterior a la pandèmia. Per accedir a colonoscòpies, mamografies o altres sistemes de diagnòstic, ara es tarda un 38’7% més que el 2019, quan la xifra ja era alta per si mateixa. Les visites a especialistes és l’únic paràmetre estabilitzat, mentre que la cirurgia continua oferint pitjors dades que fa dos anys. 

Una de les preocupacions dels professionals mèdics és la infradiagnòstica, és a dir, totes aquelles malalties que, d’alguna manera, han quedat postergades per la Covid-19 o que estan latents o l’eclosió de les quals es veurà influïda per la pandèmia. L’organització Metges de Catalunya denuncia que «no hi ha gent nova que entri a les llistes d’espera» i, en conseqüència, parla d’una «futura explosió de patologies que emergirà els pròxims mesos i anys: cardíaques, oncològiques, neurològiques, diabetis, hipertensió». Comptant, a més, amb la presència dels malalts per Covid persistent (entre un 15% i un 20% dels que han tingut la malaltia), un nou factor a tenir en compte. 

Des del mateix Servei Català de la Salut es reconeix la situació. La directora, Gemma Craywinckel, declara a EL PERIÓDICO que «hauríem d’estar detectant més del que detectem», mentre parla d’«una pèrdua de pacients», en especial els crònics, per falta «d’accessibilitat» a un sistema que també reclama «longitudinalitat», el seguiment específic a càrrec d’un mateix equip de professionals. Un dels altres dèficits és el diagnòstic precoç en determinades patologies que exigeixen intervencions ràpides, amb la qual cosa correm el risc que s’aguditzin les tensions ja existents.  

Sent prudents i sense baixar la guàrdia, quan la crisi provocada per la pandèmia sembla que remet –ateses, sobretot, les últimes dades hospitalàries, la velocitat de propagació i l’afectació d’unitats de cures intensives– convé posar un èmfasi especial en la base del sistema sanitari públic. Des de CatSalut s’anuncia un pla pressupostari per pal·liar les llistes d’espera, amb un enfortiment de l’atenció primària, veritable pedra de toc de la salut comunitària. No només es tracta de fer front a una emergència en certa manera controlada, sinó de procurar anar més enllà i detectar a temps patologies que ara han quedat, per desgràcia, en un segon pla.