Ajuntament de Barcelona Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Tots contra Ada

Bona part de la histèria contra alcaldessa ve de la part més exaltada de l’independentisme, que intenta imposar, amb ajuda d’altaveus mediàtics, el relat d’una presumpta decadència de Barcelona

Endevinin a qui volen alguns carregar el mort dels botellons i de la preocupant violència d’aquest cap de setmana passat a Barcelona. Evidentment, a Ada Colau. La mateixa que té la culpa de la brutícia als carrers, de l’incivisme dels patinets o dels cèlebres blocs de formigó. En aquesta última Mercè, l’enèsima campanya contra l’alcadesa, sospitosament coordinada a les xarxes socials, tenia per objecte denunciar que el blindatge de la plaça de Sant Jaume era només per evitar que la xiulessin: és igual que fos en realitat una mesura preventiva aconsellada pel Procicat i es demostrés que el pretès blindatge antixiulets fora una altra ‘fake news’. Perquè una bona part de la histèria anti-Colau ve curiosament de la part més exaltada de l’independentisme, que intenta imposar, amb ajuda d’altaveus mediàtics, el relat d’una presumpta decadència de Barcelona quan en realitat el que no li perdonen és que s’hagi mantingut allunyada del procés i evités que Barcelona fos una altra eina en mans dels hiperventilats unilateralistes.

Per descomptat, l’ataquen també els que no li perdonen que sigui d’esquerres i aposti, com les grans ciutats del món, per una nova i necessària mobilitat, amb més bicis, menys cotxes i un aire més respirable. Altres ‘lobbies’ que de sobte tenen l’estètica com a prioritat van repetint reiteradament que Barcelona està lletja i s’enfurismen amb el paviment acolorit del carrer Pelai, amb la mala sort que per fi ha acabat sent un feliç antecedent del que Nova York ha començat a fer just ara. A tots, per diferents raons, se’ls comença a veure el llautó: intenten assaltar l’Ajuntament al preu que sigui i cada vegada amb missatges més agressius i sectaris. Una cosa és la legítima fiscalització del poder i una altra és amplificar amb mala fe qualsevol incident per crear alarmisme amb finalitats fosques. En democràcia, fins i tot a la Barcelona de Colau, els governs no s’enderroquen a Twitter sinó a les urnes, i cada quatre anys.

Temes:

Ada Colau

Inicia sessió 0 Comentaris