EN CLAU EUROPEA
El lideratge europeu després de Merkel
El mètode d’Angela Merkel a la UE de compromisos a curt termini sense visió global i d’aparcar els temes més conflictius no serveix davant els reptes geopolítics, democràtics, socioeconòmics i de canvi climàtic actuals. Però tota decisió a la UE continuarà requerint l’aprovació d’Alemanya
La cancellera alemanya, Angela Merkel, es retira, però qualsevol decisió a la Unió Europea (UE) haurà de continuar estant recolzada per Alemanya. Per això, resulta negatiu que la UE hagi sigut la gran absent de la campanya electoral alemanya i que la política exterior i la defensa només s’abordés al debat televisiu del 23 de setembre, amb respostes poc precises dels candidats. Els presidents francesos habitualment formulen les grans iniciatives europees, mentre que els cancellers alemanys posen el fre, assenyala Luuk van Middelaar, historiador i exassessor del Consell Europeu.
Merkel ha exercit de líder de facto de la UE des del gener del 2007, a l’inici de la presidència semestral alemanya. Merkel, que s’havia estrenat com a cancellera el novembre del 2005, va posar fi a la paràlisi de la UE causada pel rebuig de la Constitució europea per França i Holanda al referèndum del 2005. Merkel va vèncer la resistència britànica i polonesa i va impulsar el Tractat de Lisboa actual, que recull gran part de les reformes polítiques del projecte constitucional fallit.
El seu paper de líder de la UE és fruit de governar durant 16 anys el país europeu més poderós econòmicament, de remarcar la primacia de Berlín a l’eix franco-alemany i de la preferència de les grans potències –Estats Units, la Xina, Rússia i el Japó– per tractar directament amb la cancellera, defugint els representants de la UE, com els presidents de la Comissió Europea i del Consell Europeu.
L’habilitat de Merkel per equilibrar amb compromisos posicions divergents i aparcar temes conflictius ha generat la seva imatge de conciliadora i preservadora de la unitat de la UE. A l’aprovar l’emissió de deute comú europeu per superar la crisi de la pandèmia, ha fet oblidar la seva intransigència amb la política d’austeritat que va agreujar l’impacte a la UE de la crisi financera i va retallar-ne la capacitat d’inversió.
L’interès nacional alemany definit en termes econòmics ha guiat l’actuació de Merkel a la UE, des dels acords econòmics amb la Xina i Rússia fins al seu desinterès per la defensa europea i a la seva passivitat davant el desenvolupament de règims autoritaris a la UE perquè eren peces clau del sistema industrial alemany.
El mètode Merkel ha sigut criticat per intel·lectuals, acadèmics i personalitats polítiques alemanyes, com Jürgen Habermas, Navid Kermani i Helmut Schmidt, a causa del seu extrem curtterminisme i absència de visió a llarg termini. El ‘merkelisme’, resoldre a curt termini els problemes políticament oportuns d’abordar, i aparcar la resta, ha mantingut la unitat de la UE, però l’ha debilitat políticament, econòmicament i tecnològicament. Aquest mètode no serveix per afrontar els reptes actuals de la UE: els riscos geopolítics externs, l’autoritarisme dins de la UE, la revisió de les regles econòmiques en un entorn incert i la transformació socioeconòmica davant el canvi climàtic, assenyala l’European Council for Foreign Relations.
Paràlisi política
La retirada de Merkel i el període electoral alemany estan creant ja una paràlisi política a la UE, que es mantindrà fins que no hi hagi un nou Govern a Berlín. Probablement el nou Executiu requerirà la suma de tres partits, cosa que allargarà les negociacions. Als comicis del 2017 van caldre gairebé sis mesos per formar l’actual gran coalició.
Notícies relacionadesEl president francès, Emmanuel Macron, amb la presidència semestral europea i eleccions el pròxim semestre, aspira a un protagonisme més gran per impulsar l’autonomia estratègica i flexibilitzar les regles de dèficit públic. Macron pot comptar amb Itàlia i Espanya, però dependrà del nou canceller i de quins partits componen el Govern. Si inclou el líder del partit liberal (FDP), Christian Linder, acèrrim defensor de l’ajust pressupostari, difícilment es flexibilitzarà el pacte d’estabilitat, suspès temporalment per la pandèmia. Macron xoca amb la seva falta de recolzaments als socis de l’est, que el consideren prorús i que només confien en la defensa nord-americana a través de l’OTAN. Les reformes econòmiques de Macron també ensopeguen amb els autodenominats frugals (Holanda, Àustria, Dinamarca i Suècia).
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, podria mostrar més iniciativa i autonomia política després de la retirada de la seva mentora Merkel. Però si el seu partit democristià (CDU), que la considera massa poc conservadora, queda fora del Govern alemany, Von der Leyen podria trobar-se amb una oposició combativa de la CDU al Parlament Europeu.
