Literatura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Arbres i ocells
D’algun temps ençà són protagonistes d’assajos i novel·les, com una manera de connectar-nos al món
Sento una enveja sana de les persones que coneixen els arbres i les plantes, les flors i les fulles, els troncs i les llavors. Sobretot envejo aquells que en poden parlar-ne sense ostentació, amb naturalitat. Una vegada, a Oxford, vaig visitar un jardí on cultivaven totes les plantes i herbes que surten a les obres de Shakespeare. En vaig reconèixer unes quantes, les més comunes. Em fixava en els jardiners que les cuidaven, dos homes grans amb un davantal massa elegant, i vaig pensar que potser no havien llegit o vist cap obra de Shakespeare, o potser sí, però se sabien de memòria la vida de cada una d’aquelles herbes remeieres.
De manera semblant, també sento enveja dels que coneixen els ocells i els seus cants, els seus colors i el vol que fan. Aquests dies hi ha una colla d’ocells als arbres del meu carrer –que són plàtans, això sí que ho sé–, i em sap greu no reconèixer-ls. Cada matí deixen fan uns xiulets i refilets que sonen molt exòtics, com d’aus del paradís, però endevino els seus moviments entre les fulles seques i el seu aspecte és més discret. Podrien ser falciots o estornells –fins aquí hi arribo–, però no ho són. Llavors em distrec rumiant sobre la potència evocadora que tenen els ocells. L’escriptora afganesa Nadia Ghulamh ha escrit un llibre per a nens que parla dels refugiats, de la gent que fuig per trobar una llar, on puguin viure sense por, i l’ha titulat ‘El país dels ocells sense ales’. La frase em fa pensar en el cineasta Burhan Qurbani, també fill d’afganesos, nascut a Alemanya. Parlant de les dificultats perquè el considerin alemany, el seu avi li deia: «Tu ets com un ocell sense potes. Pots volar, però no pots aturar-te enlloc, i mai no et sentiràs a casa enlloc».
Arbres i ocells. D’algun temps ençà són protagonistes d’assajos i novel·les, com una forma de connectar-nos al món. En parlo amb un amic i m'explica que estan de moda les 'apps' que reconeixen les fulles dels vegetals i els cants dels ocells. Només els has de fer una foto amb el mòbil. Potser és un senyal dels nostres temps decadents: fer fotos perquè ens diguin què és allò que està amenaçat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
