‘Pijoprogres’, ‘pijobojos’ i blancs

Hi ha gent de diners que també distingeixen molts tipus de neu, de qualsevol neu. Però sens dubte, la gent d’ordre sap catalogar molts tipus de ‘pijo’. 

Cristian Segura acaba de publicar ‘Gent d’ordre’ (Galaxia Gutenberg), genealogia dels diners a Barcelona i catàleg de ‘pijos’ de la ciutat, a més de divertidíssima i elegant memòria personal. Per estirar el símil, a casa havia de tenir fins i tot ancianes raquetes de neu de fusta de freixe amb trenat de cuir d’auró. També d’alumini lleuger color fluor i amb grampons. I hi hauria esquís i ‘snowboard’ i trineus.

Per això on nosaltres confonem l’Open Godó amb el Club de Polo, o Aula amb La Salle Bonanova, ell ens delecti amb mil matisos. Amb un talent endimoniat per al bateig, ja va encunyar la idea d’Upper Diagonal al seu dia. Ara afina les diferències entre ‘pijoprogre’ (amb certa culpa de classe i una curiositat gildebiedmaniana que els distancia del gran grup) i ‘pijoboig’ (amb consciència de la seva classe i molta inconsciència vital pocholera), mentre en proposa un altre de categoria amfíbia: el pal de paller. 

Ell és més aviat un ‘pijoprogre’ (és hilarant l’escena infantil en què es troba García Márquez al Club i li recrimina que prengui Coca-Cola, aquesta beguda imperialista). Però el seu testimoni és especialment vàlid per la seva sinceritat i perquè està al servei d’exposar les actituds oportunistes de les nostres elits en l’última dècada (en realitat, en qualsevol dècada de crisi). 

Sabem que, per entendre com va ser la postguerra, a la ciutat hem de llegir els vençuts, Marsé («la seva quotidiana lluita contra la misèria i l’oblit»), però també és molt útil llegir, per exemple, Esther Tusquets, que arrenca les seves memòries amb la frase: «Havíem guanyat la guerra». El primer record de tots dos és l’entrada dels tancs nacionals a Barcelona, amb les elits del país demanant taxis des dels balcons.

Notícies relacionades

Les ruïnes de l’alta burgesia catalana: així han perdut la seva fortuna i influència

Illa, malgrat Sánchez

En realitat, els esquimals només tenen unes quatre paraules per a la neu: la que és a terra (‘aput’; aquí se m’acut calçar el ‘pijoprogre’), la que va a la deriva (‘piqsirpoq’, aquí podria ser el ‘pijoboig’), l’arrossegada pel vent (‘qimuqsuq’, o els conversos a l’independentisme d’arrel franquista) i la que està caient (‘qana’, o, tornant al relat de Segura, la idea d’una elit barcelonina reconeixible).

Ell, que en va fugir, està de dol, un dol irlandès, superat amb humor. Al cap i a la fi, fins i tot al nen fart de veure ninots de neu no li agrada quan es fon i només queda una pastanaga, llarga com un nas de Pinotxo, sobre el terra més brut i més gris.