Volcà de La Palma Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Capricis de Vulcà

Els fenòmens naturals només són catàstrofes sota la perspectiva humana. Des de l’escala geològica o cosmològica són processos necessaris i inevitables

3
Es llegeix en minuts
Capricis de Vulcà

REUTERS / BORJA SUÁREZ

Creguin-me, tinc afecció a la vida; tant, que encara busco un bon pacte amb el diable. Tot i que me n’oblido quan es tracta de meravelles naturals. Encara recordo un ‘Viatge al centre de la Terra’ darrere neandertals; sense pensar-ho, vaig penetrar en aquella estreta cova de la qual gairebé no en surto. Altres vegades, seduït per un paratge verge, he profanat el territori de lleons i búfals; els imagines allà, ofesos per la intrusió, jugant-se a sorts qui serà el primer a berenar-te o atropellar-te. I a la llista d’imprudències, amb excusa científica, hi incloc els volcans.

Entenc que Plini el Vell, al contemplar des de Misenum l’espectacular erupció del Vesubi –any 79–, no dubtés a sortir a tot rem amb les seves galeres de guerra cap a la costa oposada. Herculà i Pompeia eren sepultades sota el material piroclàstic i la població fugia del volcà, per la qual cosa l’escriptor i militar va desembarcar en missió de rescat. Però també el movia la curiositat: estudiar, de prop, aquell fenomen que, en honor a ell, hem batejat com a erupció pliniana. Ningú sabia què era un volcà fins que de l’esvelta muntanya van brollar rius de lava, bombes, lapil·li i una elevada columna de cendres i gasos asfixiants. Segurament no van ser aquestes emanacions gasoses les que van provocar la mort de Plini –s’especula amb un infart–, però gairebé acaben amb un altre naturalista: Johann Wolfgang von Goethe. El fred alemany que, com un servidor, es va enamorar de Nàpols durant el seu Grand Tour.

Tots dos vam veure frustrades les nostres primeres ascensions al Vesubi, fins que per fi ho vam aconseguir. La diferència és que ell hi va viatjar a finals del segle XVIII, quan el volcà estava a punt de fer erupció de nou. Fascinat pels paratges del déu Vulcà, en el seu paper de romàntic, va fer cas omís als gasos tòxics que l’envoltaven. En definitiva, si no hagués estat per un resolutiu camperol i portador –el va arrossegar, sense miraments, muntanya avall– avui no comptaríem amb la tragèdia de ‘Faust’, i Goethe seria un desconegut màrtir ‘vulcanitzat’.

Els volcans, com els de la Gran Falla del Rift, són en part responsables de la gènesi africana de la humanitat, del planeta i, per tant, del nostre cosmos. És impossible dissimular les meves inclinacions vulcanològiques; alimentades, encara més, amb les recents notícies sobre el volcà de Cumbre Vieja. L’activitat volcànica a La Palma forma part d’una indiscutible realitat: la Terra no és un planeta acabat i estucat –segons designis divins, com prediquen els creacionistes–, sinó que continua evolucionant: és un cos dinàmic. Una cosa que ja van intuir personatges com el comte de Buffon, Humboldt –fascinat pel Teide–, Lyell o Darwin; que, molt abans de desenvolupar la seva teoria sobre la selecció natural, va quedar captivat per l’origen volcànic de les Galápagos. De fet, Fernandina i Isabela –a l’arxipèlag equatorià– continuen creixent gràcies a successives erupcions, i a les Illes Canàries observem una cosa molt semblant. L’ocorregut a El Hierro, el 2011, i avui a La Palma ens parla d’illes molt joves, que estan en ple procés de formació geològica.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Ho sé. Aquest entusiasme pels volcans i la geologia pot semblar una frivolitat, mentre existeixin pèrdues econòmiques i importants riscos per a la població; milers de persones estan sent evacuades, d’altres han perdut les seves propietats i la inhalació de cendres pot comportar greus problemes respiratoris. Empatitzo amb els meus amics i amigues canaris. També és cert que els fenòmens naturals només són catàstrofes sota la perspectiva humana. Des de l’escala geològica o cosmològica són processos necessaris i inevitables. Intentin imaginar un cràter que llança lava i ara pensin en el vapor d’aigua que s’escapa per la vàlvula de la seva olla a pressió: ¿què passaria si el magma acumulat sota terra no trobés sortida a l’exterior?

Com a espècie biològica ens hem estès pel territori. Envaïm llits fluvials d’inundació, costes batudes pel mar i faldes de volcans. És un risc amb què conviuen els locals que em mostren la bellesa del Vesubi o el Tungurahua; avui escoltem els de La Palma. Sabíem que tornaria a passar. El planeta no ens castiga, simplement evoluciona.