Qui paga la TV pública

El Consell de Ministres té previst enviar ja al Congrés dels Diputats un avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual que, amb un retard excessiu que li ha retret la Comissió Europea, ha d’aplicar a Espanya la directiva comunitària aprovada el 2018. El Consell i el Parlament Europeu van impulsar aquesta legislació per regular les plataformes d’intercanvi de vídeos i reforçar la promoció del contingut europeu, la protecció als menors i el rebuig de la incitació a l’odi en els mitjans audiovisuals. 

En el cas d’Espanya, l’adaptació del marc regulatori als canvis produïts al sector des de l’aprovació de la llei audiovisual vigent el 2009 pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero era inevitable en un aspecte particular. El finançament de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) i l’obligació de dedicar part dels seus ingressos a finançar la producció audiovisual local va recaure llavors en gran part en les televisions privades (beneficiàries de l’espai públic radioelèctric i que a més compensaven així la retirada de la televisió pública del mercat publicitari) i les empreses de telecomunicacions, difusores de material audiovisual en condicions molt diferents a les establertes ara per la consolidació de les plataformes de ‘streaming’. 

La nova configuració del mercat obligava a incloure aquests nous grans actors en el repartiment d’aquestes obligacions per poder disposar d’un sistema de finançament estable i actualitzat per a RTVE, que li permeti continuar exercint les seves funcions de servei públic. A la qual cosa també ha de contribuir l’ampliació d’oportunitats d’autofinançament, com les televendes, patrocinis, emplaçament de productes i publicitat en canals internacionals i digitals, tot i que això pugui arribar a ser problemàtic, com va alertar el mes passat la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, a l’hora de valorar les exigències als operadors privats. 

El retard en la transposició de la normativa comunitària permet qüestionar-se també si l’última redacció de la llei (especialment referent a fenòmens com els ‘influencers’ en xarxes socials) arriba també tard a regular algun d’aquests fenòmens. Amb tot, és positiu que la llei pretengui que les plataformes de ‘streaming’ que ofereixen els seus serveis a Espanya no puguin trobar (com passa encara en altres camps com el de la fiscalitat) una excusa en el fet d’estar establertes en altres països de la Unió. I que, a més de les aportacions econòmiques que estableix l’avantprojecte de llei, hagin de reservar el 51% del seu temps d’emissió (o el 30% del seu catàleg) a les obres europees, i la meitat d’aquestes quotes a produccions en espanyol o alguna de les llengües oficials a Espanya (el format viable dins de la legalitat comunitària per procurar pel sector audiovisual espanyol). 

No reservar específicament una part d’aquesta quota a llengües com el català, el gallec o l’eusquera fa preveure dificultats en la tramitació parlamentària de la llei, especialment amb la negociació pressupostària en l’horitzó. Tot i que aquest tipus de previsions tinguin més a veure amb la protecció del mercat audiovisual que amb la presència de les diferents llengües en aquest, no tenir en consideració la marginació de les llengües cooficials més enllà del castellà en aquest sector és una cosa que podrà ser utilitzada com a mostra de falta de sensibilitat territorial.