Crisi blaugrana Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Barcelonisme i prozac

Tenim el record, tenim els ídols molt presents, i justament ara és l’hora de tenir fe

2
Es llegeix en minuts
Barcelonisme i prozac

FCBARCELONA

Com molts culers, jo vinc d’un altre silenci molt llarg: el del Camp Nou dels diumenges de gener, o febrer, fa més de 30 anys, quan el Barça empatava contra el Logronyo, o l’Hèrcules, i de sobte un pensament creixia, alhora, dins del cervell de tots els fanàtics: «Aquest any, tampoc». Ara ja no recordem, certament, per obra i gràcia de Cruyff, el ‘cruyffisme’, Guardiola i Leo Messi. La felicitat esborra els mals moments i, com recordem sovint, hi ha tota una generació de barcelonistes que només han conegut el futbol prodigiós, la festa i la confiança en un estil fet pels jugadors de casa. Per això ara, quan van mal dades i Voldemort Bartomeu ens ha enfosquit el futur amb deutes econòmics, fitxatges erràtics i, sobretot, el dol per l’adeu de Messi, la temptació ploranera és pensar que no tornaran aquells vells temps i no guanyarem mai més res.

Seria un pensament catastrofista de tradició històrica a can Barça, però aquesta joia recent no es pot malgastar com si res. Permeteu-me que citi uns versos de Gabriel Ferrater, del poema ‘Ídols’. Diu: «Érem / el record que tenim llaura. Érem / aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, / per la submissa fe de després». Tenim el record, tenim els ídols molt presents, i justament ara és l’hora de tenir fe. Davant la depressió imminent, el prozac dels joves cada partit, l’alegria (amb un punt d’ingenuïtat, si cal) dels qui amb prou feines creixen i tenen 17, 18, 19 anys. Noms que ens han de fer pampallugues als ulls: Ansu Fati, Pedri, Riqui Puig (sí, també), Demir, Gavi, Nico, Baldé. Fins i tot Dest, Dembélé o el De Jong jove i bo han d’entrar en aquest sarró. És el que hi ha, sí, però no és poc. Potser no guanyarem res i tots ells no fan un equip encara, però dibuixen un futur.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

És hora de cuidar els joves, de donar-los l’equilibri entre la confiança i l’exigència, i per això seria bo que no desenterréssim misèries d’abans. La directiva hauria de saber calmar les aigües i no agitar-les, i els fanàtics que amb prou feines tornen al camp, reaprendre a animar i no a xiular. Sovint em pregunto com s’ha de sentir el fanàtic del Celta, del Betis. No aixecar molts títols, o cap, però jugar sempre amb la fe per guanyar, viure el moment amb il·lusió –‘¡carpe diem!’– i saber perdre.

Ja sé que no tot serà un camí de roses i, als optimistes blaugrana, que encara ens posem en privat la samarreta del 10, de vegades ens entra el punt crític. Llavors, amb la clarividència que dona defensar el teu aliat, ens adonem que, perquè tot funcioni, hi ha un fet essencial: que Koeman sigui més versàtil, més valent, i que sisplau no ens faci invocar una paraula lletja, un adjectiu que hauria d’estar proscrit al diccionari blaugrana: ‘amarrategui’. Definició: «Es diu de l’entrenador —i per extensió equip— que opta per una tàctica conservadora davant les possibles adversitats, de manera que afavoreix que sigui més important no perdre que guanyar». Tot i que, afegeixo jo, al final acabis perdent igualment, perquè has renunciat al teu estil. Així, no.

Temes:

Futbol