Apunt Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La carta russa

El nacionalisme català sempre ha tingut la temptació de buscar a Moscou el recolzament que els negaven París o Londres. No són els nostres, però són els únics que ens poden ajudar

2
Es llegeix en minuts
Archivo - Arxivo - L’expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont en una imatge d’arxiu

Archivo - Arxivo - L’expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont en una imatge d’arxiu / David Zorrakino - Europa Press (Europa Press)

Abans d’autoritzar contactes amb els serveis secrets russos, Carles Puigdemont hauria d’haver tingut en compte l’experiència dels antecessors seus que van intentar buscar a Moscou el recolzament que els negaven París o Londres. El nacionalisme català sempre ha tingut aquesta temptació. Sempre ha actuat amb la màxima que no són els nostres, però són els únics que ens poden ajudar. Amb escassa fortuna, per cert, excepte en el cas de Lluís Companys, que va cultivar l’amistat amb el cònsol de l’URSS a Barcelona, Vladímir Antonov-Ovseienko, per assegurar que els barcos soviètics portessin menjar per a la rereguarda i armes per al front. No li va anar malament fins que el cònsol va ser cridat a Moscou per ser afusellat i Ióssif Stalin va donar per perduda la Guerra Civil espanyola. 

L’intent de Macià de treure alguna cosa dels russos va ser tragicòmic. Va viatjar a Moscou a finals de 1925 per demanar el recolzament dels bolxevics a l’aixecament armat de Prats de Molló. Va anar-hi a la recerca d’armes i diners i en va tornar amb les mans buides, després d’esperar un mes a ser rebut en un hotel de la plaça Roja del qual no podia sortir per la inclemència de l’hivern moscovita. Es va quedar amb les ganes de veure Stalin, i només el va rebre Nicolai Bukharin, que aviat correria la mateixa sort que Antonov-Ovseienko. Macià només va treure una vaga declaració a favor del dret a l’autodeterminació, malgrat acudir a la cita acompanyat del líder del PCE. «El separatista és massa vell i el comunista, massa jove», va gargotejar Bukharin en una nota despectiva. 

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ni tan sols Jordi Pujol va escapar a aquesta temptació. Lluís Prenafeta, el seu home de confiança, també va passar llargs dies en un hotel pròxim al Kremlin, esperant ser rebut. En aquest cas, no era per demanar armes, ni adhesions a una independència que no entrava en els plans de Pujol. Era per a una cosa molt més seriosa: obtenir una concessió de petroli per a Occident. Tot va acabar en un engany dels ‘zuliks’, els brètols que proliferaven després de la caiguda del comunisme. El seu projecte de crear una loteria a Sant Petersburg va córrer la mateixa sort. La mateixa mala sort que semblen haver tingut ara els pròxims a Puigdemont.