Govern Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Caïnisme indepe

L’independentisme necessita demostrar la seva disposició a l’entesa i el diàleg, com a pas previ a una hipotètica negociació que sempre s’hauria de sotmetre a l’escrutini de la població

1
Es llegeix en minuts
Caïnisme indepe

EUROPA PRESS/Ricardo Rubio

L’únic gran triomf estratègic de l’independentisme, els últims anys, és haver literalment arrencat una taula de diàleg al Govern espanyol. Amb el reconeixement exprés d’un conflicte de naturalesa política i la seva escenificació, l’independentisme ha aconseguit una carta de legitimitat sense parió.

Per això és tan surrealista com nociva la insistència d’una part de l’independentisme a sabotejar aquesta taula i aquesta fita que és, sense cap dubte, la plasmació de l’exitós ‘Sit and talk’. Més enllà dels dubtes raonables sobre fites i acords als quals es poguessin arribar, l’independentisme necessita demostrar, una vegada més, la seva disposició a l’entesa i el diàleg, com a pas previ a una hipotètica negociació que sempre s’hauria de sotmetre finalment a l’escrutini de la població.

El gran salt fet per l’independentisme no s’explica, entre d’altres, sense el fracàs del procés estatutari. L’independentisme va guanyar punts a ulls de la societat catalana quan va demostrar la seva disposició al diàleg i negociació, que va rebre una primera gerra d’aigua freda amb l’acord Mas-Zapatero a l’esquena de Pasqual Maragall i José Montilla (treia foc pels queixals) i una estocada definitiva amb la sentència del TC, precedida d’una campanya feridora de la dreta i part de l’esquerra espanyoles.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Per això sorprèn tant que sigui, sobretot, una de les forces governamentals de Palau la que amb més afany estigui colpejant aquesta taula de diàleg, sense una altra estratègia que no sigui el soroll estèril. Tret que respongui a una mesquina estratègia de partit (i no de país) que es permet aquesta frivolitat mentre, alhora, no té cap objecció a sembrar d’acords amb el mateix PSOE –al qual repudia quan parla amb els republicans– per tot Catalunya, començant per la poderosa Diputació de Barcelona.

Potser resulta que la partida que de veritat alguns patriotes valents estan jugant no té res a veure amb el que verbalitzen amb grandiloqüència, sinó amb una cosa molt menys èpica i més prosaica, recuperar el comandament a la plaça agitant l’estelada sense cap rubor.