Curs polític Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pujar al cel sense escales
Si hi ha poca gent al carrer durant la Diada, aval al govern d’ERC. I, per contra, si l’ANC i JxCat aconsegueixen que la cosa adquireixi una empenta significativa, Esquerra quedarà tocada
Ha quedat més que clar que l’objectiu del pròxim 11-S és l’erosió d’ERC. Junqueras i Aragonès mesuraran l’èxit o el fracàs de la Diada a la inversa dels anys anteriors al 2017. Si no surten al carrer gaires més dels quatre gats irreductibles que en l’operació tornada de comiat dels peatges exhibien pancartes i estelades en alguns pocs ponts de les autopistes, els republicans es veuran legitimats per prosseguir amb la ficció de la taula de diàleg. Tot i que si n’obtenen alguna cosa serà peix al cove i a través de la negociació dels pressupostos. Poca gent al carrer, aval al govern d’ERC. I, per contra, si l’ANC i JxCat aconsegueixen que la cosa adquireixi una empenta significativa, Esquerra quedarà tocada Bonic joc d’esgrima per ser contemplat amb la màxima placidesa des de la tribuna de Madrid. A més, la meitat juntista del Govern disposa de dues cartes. Una, la que ensenya al seu electorat, radical, unilateralista i rupturista. L’altra, la que greixa i engreixa en silenci els engranatges del nou partit, és neoatonomista per complet i consisteix a anar a roda governamental d’ERC a l’espera del moment de tornar a avançar-la.
El missatge per als incrèduls de l’autenticitat de les conviccions de JxCat ja s’ha començat a difondre i consisteix en l’anunci de la ruptura d’aquí poc més de dos anys (i a veure que no n’acabin sent quatre). No la ruptura amb Espanya, entenguem-nos, sinó del Govern de la Generalitat, que Jordi Sànchez i Puigneró rebentarien des de dins com qui punxa un globus, potser amb l’atabalada complicitat de la CUP. Perquè tal cosa succeeixi s’han de donar dues circumstàncies que arribaran, segons els àugurs del partit, de manera tan puntual com implacable. La primera, el fracàs de la taula, que potser sí que és inexorable però que potser trigarà una mica més a evidenciar-se, i més si Pedro Sánchez aconsegueix revalidar la presidència el 2024, tot i que el PSOE quedi darrere del PP a les urnes generals.
Notícies relacionadesL’altra condició, destinada a coincidir en el temps segons una transposició infal·lible de la mecànica newtoniana al determinisme polític, és que la jurisprudència dels tribunals europeus, en una raonable sentència d’arrel pantagruèlica, prohibirà prohibir els referèndums d’autodeterminació. De manera que es podrà repetir l’1-O sense por de càrregues policials i amb garanties d’aplicar-ne el resultat, per descomptat favorable al ‘sí’, malgrat el que pronostiquen els sondejos de la mateixa Generalitat.
És a dir, que si algun independentista de poca fe observa que no pot pujar al cel sense escales, i menys encara després d’haver-se acoquinat davant la fossa que separava l’1-O d’alguna cosa més que la derrota, ja pot comptar des d’ara i amb tota confiança que el futur gairebé immediat és de trompetes i fanfàrries. Les escales estan a punt, arribaran de fora i l’únic que hauran de fer els electors per assegurar l’ascensió és abandonar ERC per tornar a l’obediència dels independentismes legítims, hereus, i a molta honra, del pujolisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
